Riders de Gorillas: “Som com els miners del segle XXI"

“Nosaltres estàvem 100% segurs d’una cosa: si ets capaç d’anar a la lluna, no hauries d’haver d’anar al supermercat. Tens la tecnologia per anar a l’espai i encara has d’anar a fer la compra? Això no té cap lògica. Aquesta era la nostra convicció i l’origen de Gorillas”. 

L’emprenedor i empresari d’origen turc Kağan Sümer repeteix aquesta idea en les seues intervencions en conferències per a creadors d’start-ups. Amb to desenfadat, roba informal, un discurs amb un punt d’idealisme sempre en un anglès farcit d’interjeccions juvenils i amb un sempitern somriure a la cara, el cofundador i president executiu de Gorillas intenta així convèncer el públic que la seua empresa, fundada a Berlín en maig de l’any 2020, cobreix unes necessitats creixents al nostre món marcat per la vida digital i la pandèmia. 

El model de negoci de Gorillas és relativament senzill: l’aplicació, per descarregar en smartphone i utilitzable també en versió web, ofereix lliurar en 10 minuts – o menys – una compra que habitualment la clienta faria personalment al supermercat o el comerç de proximitat del seu barri. El preu del servei és menys de dos euros. Des del passat març, aquesta jove companyia, recentment desembarcada a l’Estat espanyol, té una valoració superior al mil milions de dòlars americans, el que la converteix en un “unicorn”, com es coneixen en l’argot d’aquest tipus d’emprenedors les empreses que creixen molt ràpidament. 

En l’equació de Gorillas falta, però, un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar la compra a les clientes que utilitzen l’aplicació i que han fet créixer el negoci. En el cas de Gorillas, com en la resta de empreses de repartiment de compres digitals com Uber Eats, Wolt o Foodpanda, són treballadores que es desplacen en bicicleta ja ploga, neve o creme el sol. Son les conegudes com riders, i és amb elles on comença a complicar-se l’aparent història d’èxit de Gorillas. 

Estrangers explotats 

“Vaig començar a treballar per a Gorillas al gener del 2021. Jo abans tenia un negoci a Berlín, una mescaleria anomenada Tentación, però la crisi del coronavirus ens la va destrossar i les ajudes promeses pel govern alemany encara no han arribat”, explica Fernando Bolaños en un bar del districte berlinès de Friedrichshain, a pocs metres d’on ell tenia el seu petit negoci. Aquest mexicà de 35 anys considera que acabar treballant per a l’empresa fundada per Kağan Sümer va ser “una mera coincidència”. 

La història de Fernando és, en realitat, la de la majoria de persones que treballen com a repartidores de Gorillas: immigrants extracomunitaris que parlen poc o res d’alemany, que desconeixen els drets i responsabilitats establerts pel dret laboral del país d’acollida i que necessiten urgentment diners per cobrir les necessitats més bàsiques. En el brutalment competitiu entorn de l’àmbit digital, els riders són l’última baula de la cadena del negoci, i també la part més vulnerable als abusos i les condicions laborals precàries i indignes. 

Fernando encara recorda el vídeo corporatiu que li van posar el dia de la prova d’accés: “Apareixia un rider pels carrers de Berlín dient que era molt feliç amb la seva bicicleta i que havia de portar una comanda perquè això feia felices les persones. Capitalisme creant necessitats, al capdavall”, conta l’extraballador de Gorillas. El van fer fora el passat mes d’octubre, oficialment, per “situacions extraordinàries”, una expressió que Fernando creu que serveix d’eufemisme per evitar la veritable raó del seu acomiadament: l’auto organització sindical. 

Les "vagues salvatges" (organitzades per associacions de treballadores no reconegudes per la justícia com sindicats) estan prohibides a Alemanya.

Els riders de @GorillasWorkers no tenien, però, alternativa per cridar l'atenció sobre la seua precarietat.
Ho explique a @La_Directa https://t.co/4fYUDG3yWs

— Andreu Jerez (@AndreuJerez) January 12, 2022

Crònica d’una revolta 

Gorillas no només ha fet història per ser la start-up alemanya que més ràpid ha crescut en valor de mercat, sinó també per haver generat en pocs mesos de vida una alta conflictivitat laboral amb les seues assalariades. El descontent va esclatar entre els riders en febrer de l’any passat: un dia de fred típic de l’hivern berlinès, un grup de repartidores van denunciar que l’empresa nos els facilitava l’equipament adequat per poder lliurar les comandes en 10 minuts pels carrers glaçats de la capital alemanya. 

Sense roba contra el fred, la neu i la pluja, amb bicicletes elèctriques defectuoses les bateries de les quals no funcionaven, motxilles sobrecarregades i salaris endarrerits o que, fins i tot, no arribaven. Així van començar moltes a treballar per a Gorillas. “El meu primer torn va ser a l'hivern, un torn de vuit hores de nit, amb una bicicleta que tenia el seient massa baix i no es podia modificar. La bicicleta era elèctrica, però no tenia bateria. Estava plovent i no hi havia impermeables”, explica Fernando encara amb certa incredulitat. L’extraballador també recorda accidents amb les bicicletes de Gorillas en què treballadores es va lesionar de gravetat la zona genital a causa d’un manteniment insuficient per part de l’empresa. 

Aquest cúmul de condiciones precàries va desembocar en la creació de Gorillas Workers Collective (GWC), un col·lectiu fundat amb el suport del sindicat anarcosindicalista alemany FAU i amb el que les treballadores van a començar a auto organitzar-se. Amb un activisme molt potent i efectiu mitjançant les xarxes socials – especialment a Twitter – i el servei de missatgeria Telegram, el GWC va aconseguir atraure de seguida l’atenció de la ciutadania, els mitjans de comunicació i els sindicats majoritaris. 

Un dels vídeos que més impacte va tindre mostrava el CEO de Gorillas, Kağan Sümer, amb cara de circumstàncies i envoltat per repartidores que l’escridassaven: “Where is the money?” (“On són els diners?”). Una xifra il·lustra l’èxit de l’activisme digital del GWC: mentre el perfil de Gorillas a Twitter no arriba ni a les 5.000 seguidores, el del GWC ja frega les 15.000. I pujant. 

Some scenes from the payday protest at @gorillasapp HQ on June 28 featuring angry workers vs. @kagansumer. Since then nothing has changed except for #ghost & #flame #gorillas #berlin #wagetheft #strike (1/4) pic.twitter.com/CvrhS2jCy3

— Gorillas Workers Collective (@GorillasWorkers) July 15, 2021

Salari mínim (insuficient) 

El cas de Gorillas ens recorda, però, que l’activisme té preu: el passat octubre, en mig dels intents del GWC d’establir un comitè d’empresa per crear un marc de negociació col·lectiva, desenes de repartidores van ser acomiadades sense avís previ. 350, segons Ver.di, el sindicat majoritari del sector serveis a Alemanya. Fernando Bolaños va ser un dels riders represaliats. L’empresa compta, però, amb un batalló de repartidores: 2.000 a Berlín i uns 11.000 a tota a Alemanya. El negoci pot continuar. 

La direcció de Gorillas es defensa argumentant que les seus treballadores compten amb contractes laborals – és a dir, no són falses autònomes – i reben 10,50 euros l’hora, per sobre de l’actual salari mínim interprofessional a Alemanya – 9,82 euros l’hora –. Sent cert això, no ho és menys que fa temps que el salari mínim a Alemanya es insuficient per viure amb dignitat o mantindré una família a ciutats com Berlín, Munich, Hamburg o Colònia. 

Amb un preu dels lloguer pels núvols i una inflació que sobrepassa àmpliament l’augment del salari mínim promès pel nou govern socio-eco-liberal alemany, la revolta de les treballadores de Gorillas demostra quina és la situació predominant al sector servei d’Alemanya, el més precari d’un país amb un mercat laboral dividit en vells sectors assalariats ultraprotegits i sectors poc sindicalitzats i creixentment explotats, especialment en l’anomenada economia digital i “col.laborativa” en la qual sorgeixen empreses com Gorillas. 

La legislació laboral alemanya prohibeix explícitament les anomenades “vague salvatges”; és a dir, vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut com a tal pel poder judicial. Fins i tot sindicats com Ver.di, interessats per la situació de persones com Fernando Bolaños arran del l’activisme d’assalariades fins fa poc invisibles, rebutgen les “vagues salvatges” llançades per uns riders desesperats. Ell ho resumeix així: “Som com els miners del segle XIX. Ens acomiaden per demanar millors condicions laborals”.

Reportatge publicat per Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

Entrevista con Lech Walesa

Con 75 años se sigue presentando como un “revolucionario” ante el grupo de periodistas extranjeros que lo entrevista en el centro de documentación de Solidaridad, en Gdansk. Lech Walesa lo ha sido casi todo en Polonia: líder del sindicato que tumbó el régimen comunista y que abrió una grieta en la Unión Soviética, presidente del país y premio Nobel de la Paz. Cuando se cumplen treinta años de las primeras elecciones semilibres de la Polonia socialista, consideradas el preámbulo de la caída del Muro de Berlín, el derrumbe del bloque oriental y el fin de la Guerra Fría, Walesa observa con preocupación la actual deriva ultranacionalista y autoritaria de su país y el resto de Europa. Por eso, ahora a menudo lleva una camiseta con la palabra "Constitución".

¿Cree que la libertad está en peligro actualmente en su país? 

Lech Walesa, en un momento de la entrevista.
 © Andreu Jerez

Primero tendríamos que volver a una definición lógica de libertad y democracia. En muchos países del mundo los dirigentes dicen que tienen democracia, pero cuando los observo, no la veo. En Polonia menos del 50% de la población usa la democracia, y en los partidos políticos sólo milita alrededor de un 5% de la ciudadanía. En nuestra época conseguimos reunificar Alemania y acabar con las fronteras entre países europeos, y ahora nos encontramos con una pared: ya no podemos conseguir mayores éxitos Aquella época se ha acabado y ahora nos encontramos frente a otra, la de internet, la información y las nuevas tecnologías, que no acaba de empezar del todo. Los pueblos quieren cambios, así que eligen políticos que prometen cambios, como por ejemplo Donald Trump en Estados Unidos, un presidente sin partido en Francia como Emmanuel Macron y Jaroslaw Kaczynski en Polonia. Los tres hacen una buena diagnosis de la situación actual, pero sus soluciones no son las correctas. 

Habla de una nueva era. ¿Cree que las instituciones internacionales están preparadas? 

La OTAN, por ejemplo, se fundó para hacer frente al Pacto de Varsovia, que ya no existe. Y la OTAN sigue ahí, cómodamente. Lo mismo pasa con las Naciones Unidas y su Consejo de Seguridad, organizaciones creadas en un mundo bipolar y de confrontación de bloques, y que ya no encajan en el mundo actual. La Unión Europea tiene el mismo problema: es un proyecto necesario, pero necesita una reforma. Alemania, Francia e Italia deberían preparar una propuesta. Y si no funciona, entonces dejemos que Polonia y Hungría destrocen la UE para refundarla cinco minutos después de haberla destruido. 

¿El avance de las fuerzas ultranacionalistas y euroescépticas es consecuencia de los errores cometidos por el establishment? 

Los viejos demonios, como el nacionalismo y el populismo, se despiertan porque los actuales políticos no tienen respuestas a nuestros problemas. La filosofía de nuestro sindicato Solidaridad era muy sencilla: si no puedes levantar a solas un peso, entonces tienes que pedir a la gente de tu alrededor que te ayude. Y en nuestra época el peso era enorme: el comunismo y la Unión Soviética. Por lo tanto, tuvimos que organizar el país entero, y también pedir ayuda al resto de Europa, Estados Unidos y Canadá. Y solo entonces conseguimos nuestro objetivo. Ahora parece que hemos dejado el terreno libre a los populistas y los demagogos que engañan a la gente. Necesitamos abrir los micrófonos, que la ciudadanía participe en el debate y diga la suya. Es bueno que haya figuras como Trump y Kaczynski, porque nos obligan a buscar soluciones. 

Como antiguo líder sindical que defiende el modelo de libre mercado, ¿cree que las crecientes desigualdades económicas son otro de los factores que ponen hoy en peligro la democracia? 

Yo mismo tomé la decisión de no moverme en el trabajo por miedo a ser despedido. Al fin y al cabo, se necesita disponer de un poco de dinero para no tener miedo al futuro. Por esto a la gente pobre le cuesta más luchar. Si la situación material de la gente es mala, de poco sirve animar a la ciudadanía para que luche por la democracia. 

Usted es uno del grandes críticos del actual gobierno ultranacionalista de Polonia en manos del PiS, el partido fundado por los hermanos Kaczynski, antiguos colaboradores suyos. ¿Se siente herido por el hecho de que Solidaridad sea hoy un sindicato próximo al oficialismo? 

No me siento herido. Ya antes de la caída de la Unión Soviética me acusaban de traidor. Nuestro sindicato tenía diez millones de afiliados hace treinta años, y la actual Solidaridad tiene medio millón. A pesar de ser un sindicato partidista y gubernamental, osan decir que ellos son el auténtico Solidaridad y que nosotros no lo éramos. Todavía podríamos conseguir grandes cosas si levantáramos las viejas banderas del sindicato. El actual gobierno de Polonia elimina cualquier cosa que dificulte o moleste el poder ejecutivo. Si es el Tribunal Constitucional u otros tribunales, pues los eliminan. Al principio, los Kaczynski tenían buenas intenciones. Pero esta forma de gobierno te acaba arrastrando hacia una dictadura. Así surgen las dictaduras. Afortunadamente, hoy vivimos una época en la que los dictadores no pueden llegar tan lejos como antes. Por otra parte, en la actual Hungría podemos ver hasta dónde puede llegar un dictador. 

¿Cómo reaccionan sus nietos cuando les explica qué pasó en el año 1989? 

Desgraciadamente no me quieren escuchar. Prefieren jugar con la consola o el ordenador. Soy de la vieja generación y pienso de manera diferente a las nuevas generaciones. Pero está bien así: ellos se deben ocupar del presente y mirar al futuro.

Entrevista publicada por el Diari Ara.

Seguir a @andreujerez

'Cas NSU': massa preguntes obertes

El 4 d’abril del 2006, Mehmet Kubasik va ser assassinat amb vuit trets al seu quiosc de Dortmund. El jove kurd d’origen turc estava sol a la seua botiga quan el grup terrorista neonazi Clandestinitat Nacionalsocialista (NSU, la sigla en alemany) el va matar a sang freda. 

Mehmet havia arribat a Alemanya als anys vuitanta fugint del clima de persecució que patia la seua minoria religiosa i nacional a l’est de l’estat turc. Després d’obtindre l’estatus de refugiat i accedir a la nacionalitat alemanya, Mehmet va fer del seu país d’acollida una nova pàtria, on se sentia segur. L’NSU el considerava, però, un cos estrany que havia de ser eliminat. Pare d’una filla i dos fills, va ser la vuitena víctima mortal de l’última cèl·lula terrorista neonazi coneguda fins avui a Alemanya. L’escamot va matar deu persones (nou ciutadans d’arrels estrangeres —turques i gregues— i una agent de policia) i va deixar desenes de ferits amb dos atemptats amb bomba.

Beate Zschäpe va ser l’única supervivent del trio que, segons la justícia alemanya, va protagonitzar els atacs i els robatoris de bancs amb els quals es va finançar el grup terrorista entre els anys 2000 i 2007. Els altres dos integrants de l’NSU, Uwe Mundlos i Uwe Böhnhardt, van aparèixer morts en una caravana el 2011. La policia assegura que els dos terroristes es van suïcidar. 

Els tres militants neonazis van passar a la clandestinitat l’any 1998 i els serveis secrets i les forces de seguretat alemanyes no van aconseguir descobrir l’autèntica motivació racista dels crims de l’NSU fins que van trobar els cossos sense vida de Mundlos i Böhnhardt. Durant més d’una dècada, les autoritats alemanyes van ignorar el terrorisme xenòfob i ultranacionalista de l’NSU.

Continuar llegint a Diari Jornada.

Seguir a @andreujerez

Entrevista a la periodista mexicana Ana Lilia Pérez

Ana Lilia Pérez, durant l'entrevista a Berlín. Andreu Jerez ©

“A Mèxic no passa res, i quan passa alguna cosa, tampoc passa res”. Aquesta és una popular frase entre lesperiodistes a Mèxic, un dels països més perillosos del món per treballar com a reportera. Desenes de professionals han estat assassinades o han desaparegut des de la transició al sistema multipartidista. Multipartidista perquè, tenint en compte la crisi de drets humans, la violència estructural i la brutal impunitat que pateix el país, és difícil qualificar Mèxic com sistema democràtic.

La periodista Ana Lilia Pérez ho sap prou bé: va haver de viure més de dos anys fora del seu país. La seva vida corria perill després de rebre amenaces de mort arran de les seves investigacions sobre la corrupció i la col·lusió entre alts representants de l'Estat mexicà i el crim organitzat. Alemanya va ser un dels països on es va exiliar Ana Lilia Pérez. Allà va continuar amb el seu treball periodístic. De la seva estada europea va néixer el seu últim llibre Mares de cocaína. Las rutas náuticas del narcotráfico. 

Aquesta entrevista va tindre lloc a una cafeteria d'un hotel a Berlín, on la periodista va recollir recentment un premi a la llibertat d'expressió atorgat per l'Associació alemanya d'Editors de premsa. Malgrat els perills, la periodista va decidir recentment tornar al seu país. 

Com has vist Mèxic a la teva tornada? 

 Vaig deixar Mèxic quan Felipe Calderón encara era president. Al tornar-hi he vist un Mèxic amb focus vermells, fonamentalment pel què fa a la seguretat. Mèxic enfronta un període molt greu en matèria de seguretat pública. Això és molt perceptible tant per la falta de seguretat que pateix la societat civil com pel deteriorament dels drets humans. Ara em trobo un Mèxic amb desaparicions forçades com la d’Ayotzinapa, la dels 43 normalistas. Estem parlant d'un cas paradigmàtic perquè les desaparicions són cada vegada més freqüents, conformen la quotidianitat de Mèxic. A això cal sumar les agressions contra periodistes. Un dels últims casos va ser el del fotògraf Rubén Espinosa, assassinat a la capital. Fins fa poc les agressions a periodistes se solien donar fora del Districte Federal. 

Què va suposar l'assassinat del fotoperiodista Rubén Espinosa? 

El cas de Rubén és molt greu. Ja havia rebut amenaces al seu Estat, a Veracruz, i va arribar al DF com a mesura de protecció, buscant refugi a la capital. I no obstant això, l'Estat no va ser capaç de garantir la seva seguretat. Darrere els crims i les amenaces contra periodistes hi ha tot un clima d'impunitat. Una impunitat que envia un clar missatge: a Mèxic pots agredir un periodista, pots assetjar un periodista o empresonar-lo, i no et passarà res. Tampoc si l'assassinés. Quines mesures de seguretat personal has de prendre al teu país? No puc parlar de les meves mesures de seguretat personal perquè formen part d’un mateix protocol secret. La meva vida va canviar el mateix moment en què vaig patir amenaces de mort i agressions directes, moment en què vaig haver de sortir de Mèxic. Des de llavors, la meva vida no és la mateixa. Cal acatar els protocols de protecció. En algun moment vaig arribar a tindre guardaespatlles. Els protocols són ara una mica més sofisticats, però tampoc això és garantia de res. 

En tot cas, l'Estat mexicà no és el que t'ofereix la seguretat... 

L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern" De cap manera. L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern. Prèviament, en diversos articles i llibres vaig documentar i revelar foscos negocis il·legals al sector energètic per part d'alts funcionaris. Una corrupció que vaig denunciar amb el llibre "Camisas blancas, manos negras". Va ser la primera investigació periodística sobre la corrupció que imperava al govern del PAN (Partido de Acción Nacional), un govern que a Mèxic es va presentar com el de l'alternança, l'eslògan del qual era "Un Govern de les mans netes". Vaig demostrar com els negocis que es feien a l'empresa Petroleos Mexicanos (PEMEX) beneficiaven tant a les famílies dels presidents Vicente Fox i Felipe Calderón, com a les dels seus ministres, com, per exemple, l'aleshores ministre de Governació, Juan Camilo Muriño. Vaig revelar tots els contractes que tenia Muriño al sector energètic amb tràfic d'influències i conflicte d'interessos. Quan vaig publicar aquesta investigació, es discutia la reforma energètica a Mèxic, una de les reformes més importants per a un país el sector petrolier significa no només la seva principal font de riqueses, sinó també un sector unit tradicionalment a la identitat dels mexicans. A partir d'aquest moment, alts funcionaris del Govern van desplegar un assetjament contra mi. Llavors vaig recórrer a Fiscalia Especial per a Delictes contra la Llibertat d'Expressió. Quan vaig a la fiscalia i denuncio els assetjaments estretament vinculats a la meva feina periodística, recordo molt bé el comentari de la gent del ministeri públic. "Doncs qui sap si escau aquesta denúncia, perquè aquesta gent és molt important", em van dir. Ja estaven deixant anar que la denúncia no procediria. No només va ser així, sinó que a més l'assetjament contra mi va empitjorar. És més, la mateixa fiscalia va ordenar que se m'hi arrestés. Em volien empresonar per una denúncia d'uns dels contractistes de PEMEX per presumpte dany moral per haver publicat una entrevista al que m'explicava el finançament il·legal que l'hi havia donat al president Felipe Calderón. Unes declaracions en una entrevista consensuada, gravada i que vaig fer pública. Aquest empresari intentar subornar, intents que jo vaig denunciar. Es tracta d'un empresari molt poderós del sector resistir, de l'empresa Z Gas, un holding de 80 companyies que operen a Mèxic, a Amèrica Central, Amèrica del Sud i que també té accions d'algunes empreses a Espanya. El que jo he viscut a Mèxic ha sigut totalment kafkià.

Continuar llegint l'entrevista al Setmanari Directa.

Mi reportaje para el programa de radio Estación Sur, en el siguiente enlace:
http://www1.wdr.de/mediathek/av/audio-en-conversacion-con-ana-lilia-perez-100.html

Seguir a @andreujerez

Què està passant a Mèxic?

La desaparició dels 43 estudiants de l’Escola Normal d’Ayotzinapa ha suposat un punt d’inflexió en la percepció de la greu crisi de drets humans que pateix Mèxic des de fa més d’una dècada. Els 43 joves desapareguts a les mans de la policia de l’Estat de Guerrero ara fa poc més d’un any, aparentment amb la col·laboració del crim organitzat, podrien haver-se dissolt com una freda estadística més en les més de 25.000 desaparicions o les més de 100.000 morts violentes que arrossega el país des de l’inici de l’anomenada ‘guerra contra el narco’ inaugurada en 2006 per l’expresident Felipe Calderón. La reacció de la població civil mexicana, d’una banda, i l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de l’altra, han evitat, però, que la desaparició forçada dels 43 normalistes haja passat desapercebuda. 

El cas d’Ayotzinapa fa que ara molts es pregunten: què està passant a Mèxic? Què està provocant, segons Human Rights Watch, la crisi més greu en matèria de drets humans a l’Amèrica Llatina de les últimes dècades? La narrativa oferta pel poder polític mexicà i pels mitjans internacionals sol apuntar el crim organitzat i la corrupció com els principals factors responsables dels milers de desaparicions forçades o de les desenes d’assassinats de periodistes, d’activistes socials i de sindicalistes “incòmodes” amb els poders fàctics mexicans durant els últims 15 anys. 

Una narrativa que, segons organitzacions defensores dels drets humans i mitjans mexicans crítics, intenta amagar la cada cop més evident realitat: la col·lusió entre els diferents nivells de l’Estat federal mexicà i els diversos grups de crim organitzat que operen al país es fa indispensable per entendre els orígens d’aquesta crisi de drets humans. 

Transició (fallida) al multipartidisme 

Quinze anys després de la transició efectiva del priisme de partit únic al mutipartidisme configurat fonamentalment per tres partits polítics (Partit d’Acció Nacional [PAN], Partit Revolucionari Institucional [PRI] i Partit de la Revolució Democràtica [PRD]), entre analistes i periodistes mexicans cada vegada queda més clar que la crisi actual és incomprensible sense tindre en compte dos elements: el model econòmic neoliberal aplicat pels successius governs mexicans des de fa més tres dècades i la col·lusió entre el poder polític i el crim organitzat des del nivell local fins al federal. Tot plegat ha provocat una transició fallida a un sistema democràtic funcional, i també que el concepte de “narcoestat” siga cada dia menys tabú a l’espai públic mexicà. 

Per entendre la situació, per tant, cal analitzar els dos elements ja esmentats com a processos profundament entrellaçats: com ben explica el veterà periodista del combatiu setmanari ‘Proceso’ José Gil Olmos al seu recent llibre ‘Batallas de Michoacán’, “és com si els ‘narcos’ mexicans hagin estat els qui millor van entendre i aprofitar les lleis de l’economia globalitzada, que no sap de límits fronterers ni de codis humanitaris”. 

Tan aviat com l’Estat mexicà, amb les seues reformes neoliberals, va abandonar els programes d’assistència social i econòmica a la dècada dels anys vuitanta, els grans capitals privats van imposar noves pràctiques de dominació social. La crisi del camp i les inversions agrícoles van possibilitar un major augment de cultius il·legals; conseqüentment, i gràcies als guanys generats pel narcotràfic, els càrtels de droga van acabar convertint-se en poderosos conglomerats econòmics amb interessos nacionals i transnacionals, com assenyala des de fa anys Edgardo Buscaglia, investigador, acadèmic i assessor de les Nacions Unides. Aquí podeu llegir el seu interessant article “México pierde la guerra”.

Article publicat a El Crític. Continuar llegint al següent enllaç.

Seguir a @andreujerez

Srebrenica, una ferida oberta al cor d'Europa

Un home resant enmig dels taüts abans de ser enterrats a Potocari. Carles Palacio.

A part d'un rellotge de paret que pareix que fa anys que no funciona, la sala d'estar de la casa d'Irvin Mujcic a Srebrenica està plena de referències a l'antiga Iugoslàvia: imatges del mariscal Tito, fotos que immortalitzen moments de felicitat familiar d'abans de la guerra, calendaris d'un país que ja no existeix, una imatge de l'antic equip de futbol de Srebrenica. Entre els jugadors, s'hi pot veure el desaparegut pare d'Irvin. Aquest bosnià musulmà de 28 anys, exemple clar de l'anomenada iugonostàlgia, va perdre el seu pare al genocidi perpetrat per les forces serbobosnianes de Ratko Mladic el juliol de 1995. Irvin també va perdre 25 familiars més durant el primer genocidi comès a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

La neteja ètnica portada a terme per l'exèrcit de la República Sprska (entitat sèrbia dins de Bòsnia i Hercegovina) a la zona de Srebrenica és un paradigma de la brutalitat de la guerra civil que van patir els Balcans després de la dissolució iugoslava: una vegada conquerit l'enclavament de Srebrenica, aleshores de majoria musulmana i declarada zona protegida per les Nacions Unides, l'onze de juliol del 1995, Mladic va ordenar als seus homes que continuessin avançant fins a la localitat de Potocari, dins la municipalitat de Srebrenika, on hi havia el destacament d'un parell de centenars de cascs blaus.

Allà, s'hi havien refugiat més de 25.000 persones bosnianes musulmanes procedents de tota la vall del Drina que escapaven de l'avanç de les tropes serbobosnianes. Esperaven rebre la protecció dels cascs blaus. No va servir de res. Davant la passivitat de la comunitat internacional, Mladic va ordenar separar tots els menors i homes d'entre 12 i 70 anys, prop de 8.000, que van ser executats sistemàticament durant els dies següents. La resta de població musulmana va ser deportada o va fugir a peu a través de les muntanyes.

El Tribunal Penal Internacional per l'Antiga Iugoslàvia (TPIY) va sentenciar, el 2004, que l'objectiu de l'operació ordenada per Mladic va ser netejar ètnicament la regió. El govern serbi ha condemnat "amb claredat el crim horrorós" de Srebrenica, però es nega a qualificar-lo de genocidi. L'horror viscut a Srebrenica ara fa vint anys ha esdevingut un símbol de la guerra de Bòsnia (1992-1995): al llarg d'aquest conflicte armat que va tenir lloc al cor dels Balcans, sovint, l'objectiu de les diferents comunitats (bosniana musulmana, croata bosniana –catòlica– i serbobosniana –ortodoxa) va passar de ser vèncer l'enemic a ser, també, fer-lo fora dels territoris que consideraven seus per drets històrics i de sang, un cop desapareguda l'autoritat superior iugoslava.

Viure amb l'horror

Irvin no té problemes per explicar els seus records de la guerra. Ho fa amb calma, sense exaltar-se ni mostrar indicis d'odi, però amb una tristesa evident en la mirada, una expressió comuna a Srebrenica. Irvin sembla haver après a viure amb els records de l'horror. Tant és així que, el desembre passat, aquest jove de 28 anys crescut a Itàlia va decidir mudar-se a la casa familiar de Srebrenica. Després de ser destrossada i ocupada per les forces serbobosnianes, feia anys que estava abandonada. Irvin es va ocupar de rehabilitar-la tot sol per poder-hi viure. Avui, és l'únic membre de la família a Srebrenica.

Tornar a les seues arrels no va ser una decisió fàcil. La ciutat està situada dins la República Srpska, entitat governada i habitada majoritàriament per població serbobosniana dins les fronteres del fràgil Estat de Bòsnia i Hercegovina, nascut després que, el 1995, se signés la Pau de Dayton, un acord de pau forçat pels Estats Units. Centenars de milers de persones bosnianes musulmanes van abandonar les seves cases durant el conflicte i només una minoria va decidir tornar a l'est de Bòsnia i Hercegovina quan les armes van callar. "Srebrenica és el meu lloc, però, al mateix temps, no ho és", diu Irvin. El jove té assumit que no viurà molt temps ací: Srebrenica ja no és –i difícilment tornarà a ser– la ciutat d'abans de la guerra.

La Mars Mira és una marxa de commemoració de les víctimes de Srebrenica​ que, en molts trams, passa entre zones minades. Andreu Jerez

Continuar llegint al setmanari La Directa.

Seguir a @andreujerez

Cas NSA: Alemanya, sotmesa als Estats Units

Fa dos anys, els periodistes d’investigació Christian Fuchs i John Goetz van escriure: “Els serveis secrets americans poden punxar els cables de fi bra òptica en territori alemany per espiar milions de ciutadans a la República Federal sense cap tipus de problema. Els agents de l’NSA fan la seva feina a Hesse sense por que els facin cap mena de pregunta crítica. La CIA va construir les seves presons secretes gràcies a l’ajuda de la central logística que té a Frankfurt i el contractista privat encarregat dels vols secrets amb segrestats per la CIA, avui, continua rebent encàrrecs milionaris del govern federal alemany. Des de Stuttgart i Ramstein, es planifi ca i s’executa una guerra secreta amb drons dels Estats Units. A Alemanya, li agrada ser l’amfi triona de comandos de guerra estatunidencs sense l’aprovació del Parlament”. 

Aquest fragment forma part del llibre Geheimer Krieg. Wie von Deutschland aus der Kampf gegen den Terror gesteuert wird (Guerra secreta. Com la guerra contra el terror és dirigida des d’Alemanya). El volum resumeix una minuciosa investigació d’anys –i encara no acabada– sobre la incestuosa relació entre els serveis secrets i militars d’Alemanya i dels Estats Units d’Amèrica, dos països aliats però, teòricament, independents. Les conclusions són contundents i irrebatibles: els serveis secrets dels EUA compten amb l’absoluta carta blanca del govern de Berlín (siga del color polític que siga) per actuar quan i com creguin necessari. Alemanya és un element fonamental de la política exterior dels  Estats Units d’Amèrica i “els aparells militars alemany i estatunidenc són inseparables, la mateixa cosa”, com va declarar el periodista John Goetz fa uns mesos.

Enuig fingit 

Per això queda clar que la indignació desplegada per la cancellera Angela Merkel i per la seva diplomàcia davant l’espionatge massiu dels EUA en territori alemany és pur teatre, un missatge de consum intern per a la població local, majoritàriament oposada al bel·licisme i a les agressions contra la privacitat individual. L’esmentada teatralitat política i diplomàtica va tornar a quedar en evidència la setmana passada: el diari muniquès Süddeutscher Zeitung i els canals regionals NDR i WDR van informar que, durant anys, els serveis secrets alemanys havien ajudat l’NSA a espiar governs europeus, la Comissió Europea i també empreses del vell continent.

Aquestes últimes informacions suposen un salt qualitatiu: l’objectiu de l’espionatge ja no solament són ciutadanes o presumptes membres de les xarxes gihadistes internacionals. Ara, fi ns i tot estats membres de l’OTAN i empreses amb participacions de governs (com Airbus, per exemple) es converteixen en l’objectiu de la cooperació il·legal entre Berlín i Washington. La pressió pública creix, ara no solament sobre els serveis secrets alemanys, sinó també sobre el govern de Merkel, per la seva responsabilitat política. L’oposició – formada per L’Esquerra i Els Verds– i fi ns i tot alguns parlamentaris de l’SPD (Partit Socialdemòcrata, soci dels conservadors alemanys) ja han demanat explicacions a l’executiu de Merkel.

Arrels històriques 

“Amb l’inici de la guerra freda, a la República Federal d’Alemanya es va voler crear un ambient favorable al rearmament i per guanyar els soldats professionals alemanys per a la causa. D’aquesta manera, la gespa havia de créixer sobre els processos de Nuremberg tan ràpid com fos possible”, escriu Eberhardt Rondholz. El periodista alemany es refereix a la voluntat generalitzada entre la nova classe dirigent de l’RFA, nascuda de les cendres del nazisme, de deixar impunes la majoria dels crims comesos pel nacionalsocialisme. El militarisme i les tendències autocràtiques s’imposaven, doncs, a la legalitat constitucional i la justícia. El cas NSA demostra que les coses no han canviat gaire 70 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya.

“Tot govern federal alemany es mou als límits de la inconstitucionalitat quan involucra el seu territori sobirà en una guerra il·legal, segons estableix del dret internacional”, diu Dieter Deiseroth, jutge del Tribunal Federal Administratiu. Amb la subtilesa típica de l’argot jurídic, Deiseroth apunta que tots els governs elegits des de la fundació de l’RFA han obeït interessos bastards i han ajudat a cometre accions il·legals, com terrorisme d’Estat, tortures i segrestos. El cas NSA pot suposar un punt d’infl exió en la projecció pública de les relacions transatlàntiques: evidencia més que mai una submissió històrica d'Alemanya vers els EUA.

Article publicat pel Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

"L'FMI és l'instrument més important del neoliberalisme"

“Les regles per convertir-se en Estat membre del Fons Monetari Internacional (FMI) eren senzilles: els països candidats havien d'obrir els seus llibres de comptabilitat, els quals serien controlats fins a l'últim detall. A continuació, havien de recolzar el seu poder econòmic amb una determinada quantitat d'or i abonar la seva aportació financera a la caixa de l'organització. A canvi, els països membres rebien la garantia d'aconseguir crèdits en cas de caure en problemes financers...”. 

Aquest manual d'instruccions és un dels primers paràgrafs del llibre Weltmacht IWF. Chronik eines Raubzuges (Poder global FMI. Crònica d'un espoli, Editorial Tectum), d'Ernst Wolff, periodista i escriptor d'origen alemany. Wolff ofereix un minuciós repàs dels orígens i la història d'una organització, la comprensió de la qual és indispensable per entendre el desenvolupament del capitalisme des de la fi de la Segona Guerra Mundial, mutat ara en el neoliberalisme postmodern imperant des de l'enfonsament de la Unió Soviètica. 

L'FMI, creat el 1945 per assegurar als EUA, com a nova i solitària superpotència militar, el domini de l'economia internacional, és avui en dia una institució de caràcter global que representa a la perfecció el model neoliberal i planetari. L'FMI és la pedra de toc de les successives crisis de deute viscudes des de la dècada dels setanta. L'Argentina, Sud-àfrica, l'antiga Iugoslàvia, Corea del Sud, Irlanda, Xipre i Grècia són països molt diferents i diversos, però amb un denominador comú: han estat sotmesos als plans i estratègies de l'FMI, amb les dures conseqüències socials que ja coneixem. Parlem amb Ernst Wolff, que ha destriat sistemàtica i minuciosament les diferents fases de l'FMI i les seves estratègies per aconseguir el seu objectiu últim: defensar els interessos del que ell ha batejat com “aristocràcia financera”. 

Per què va decidir escriure un llibre sobre l'FMI? 

Fa més de quaranta anys que em dedico a investigar les relaciones entre economia i política. Fa poc més de sis anys em vaig adonar que, fins el dia d'avui, no se'n havia escrit cap que oferís un ampli repàs de la història de l'FMI. Per a mi era gairebé una obligació escriure aquest llibre. 

Sosté que les crisis de deute passades i presents mostren moltes similituds: governs de tecnòcrates, programes d'austeritat, etc. Però quines són les principals diferències entre les crisis de deute d'ahir (Argentina, Iugoslàvia o la República Democràtica Alemanya) i les d'avui (Grècia, Xipre o Portugal)?

Les institucions financeres són avui molt més poderosos que en el passat. Controlen el nostre món. Si algun govern no els hi agrada, s'encarreguen de que els mercats financers el canviïn immediatament. A més, els caps dels bancs centrals són avui en dia més importants que els caps de govern, perquè els primers estableixen els tipus d'interès que condicionen els tipus de canvi i la massa monetària. 

D'una banda cada dia es fa més evident que el model econòmic neoliberal és incompatible amb un sistema democràtic. Els casos de Mèxic o la Xina, entre altres països, en són clars exemples. El paper de la troika (FMI, Comissió Europea i Banc Central Europeu), també. D'altra banda, les economies socialistes planificades (Unió Soviètica o Cuba) es van mostrar ineficients i també antidemocràtiques. En la seva opinió, quina podria ser l'alternativa als dos models? 

L'anarquia que manipula els mercats ha d'acabar i hauria de ser substituïda per plans econòmics globalment coordinats. Tanmateix, aquest plans econòmics han de mostrar diferències fonamentals respecte a les economies planificades del passat. Aquestes últimes estaven controlades per camarilles de funcionaris. Els plans econòmics del futur haurien de ser elaborats de manera absolutament transparent amb ajuda d'Internet. I per això, és necessari que Internet, amb les seves xarxes socials, deixi de tenir només un ús comercial per convertir-se en una eina al servei de tota la humanitat. 

Els programes d'austeritat i de reformes als quals l'anomenada perifèria europea està sent sotmesa, i que vostè analitza al llibre, recorden inevitablement a la teràpia de xoc a la qual van ser sotmeses les economies de l'antic bloc soviètic. A tots dos casos, l'FMI va jugar un paper decisiu. Està copiant la troika el model aplicat al bloc de l'Est pels països del sud d'Europa? 

Efectivament, la troika està fent al sud d'Europa el mateix que va fer amb la Unió Soviètica i al Bloc de l'Est: ajuda les elits financeres a guanyar cada vegada més diners al mateix temps que rebaixa el nivell de benestar de les masses treballadores. D'aquesta manera, augmenta les diferències entre rics i pobres, i desestabilitza eixes societats. El sud d'Europa viurà fortes agitacions socials durant els pròxims anys. Serà absolutament inevitable.

Continuar llegint a Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

Entrevista amb Gerhard Schick: “L'estat no és capaç d'entendre el que està passant als mercats"

“Un grup de només 147 empreses (…) exerceixen el control sobre gairebé el 40% dels actius dels consorcis transnacionals del tot el món”. “El 2010, els alts preus dels aliments (provocats per l'especulació) van condemnar 40 milions de persones a la fam i la pobresa més absoluta”. “Un 10 % dels alemanys posseeix el 66% de la riquesa del país (el 1970, era el 44%) (...) mentre que la meitat més pobra ni tan sols posseeix l'1,4% de la riquesa del país”. “La meitat de la població mundial té un 1% de la riquesa de tot el planeta, mentre el 10 % més ric posseeix la barbaritat del 86% de tota la riquesa mundial, i una elit de l'1%, el 46%”. 

Totes són cites extretes del llibre Machtwirtschaft. Nein Danke! Für eine Wirtschaft, die uns allen dient (Poder econòmic. No gràcies! Per una economia al servei de tots nosaltres), escrit pel polític i economista Gerhard Schick, membre de l'ala esquerra del partit Aliança 90/Els Verds i portaveu d'assumptes econòmics de la seva formació al Parlament d'Alemanya. A un país governat per una aclaparadora Gran Coalició –govern de concentració nacional format per conservadors i socialdemòcrates– i on l'oposició parlamentària (Die Linke i Els Verds) no arriba ni a un terç dels escons, les veus crítiques amb el denominat model alemany no abunden ni a les institucions ni als mitjans de comunicació de masses. El llibre de Schick, encara no traduït ni al català ni al castellà, ofereix una mirada crítica i carregada d'estadístiques i xifres sobre la cara B del model econòmic alemany (dúmping salarial, flexiseguretat i creixent desigualtats socials). Un patró que encaixa a la perfecció amb el neoliberalisme imperant.

Senyor Schick, quin és el principal objectiu del seu llibre?

L'objectiu principal és explicar el desenvolupament del que jo anomeno “poder econòmic” i intentar així generar un moviment d'oposició al poder creixent dels grans consorcis i dels mercats financers. Jo no puc assolir sol aquest objectiu d'oposició des del meu escó parlamentari, sinó que és necessari el suport de la societat.

Al llibre sosté que la manca de regulació estatal de l'economia de lliure mercat porta a situacions absurdes com, per exemple, milers d'habitatges buits a països on hi ha gent al carrer. Com alternativa proposa la recuperació de certes postures de la tradició del ordoliberalisme alemany. Ens podria explicar un poc més aquesta idea?

Durant els anys 40, encara durant la Segona Guerra Mundial, un grup de juristes i economistes es van reunir per debatre com hauria de ser l'ordre econòmic de l'Alemanya de postguerra. I es van adonar de l'important paper que havien jugat grans consorcis empresarials pel naixement i enfortiment del nacionalsocialisme. També van observar l'enorme poder polític dels trusts o càrtels als EUA i que el socialisme d'economia planificada no era una alternativa, perquè no era capaç de satisfer les necessitats materials de les persones.

Continua llegint l'entrevista a Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez