Entrevista a la periodista mexicana Ana Lilia Pérez

Ana Lilia Pérez, durant l'entrevista a Berlín. Andreu Jerez ©

“A Mèxic no passa res, i quan passa alguna cosa, tampoc passa res”. Aquesta és una popular frase entre lesperiodistes a Mèxic, un dels països més perillosos del món per treballar com a reportera. Desenes de professionals han estat assassinades o han desaparegut des de la transició al sistema multipartidista. Multipartidista perquè, tenint en compte la crisi de drets humans, la violència estructural i la brutal impunitat que pateix el país, és difícil qualificar Mèxic com sistema democràtic.

La periodista Ana Lilia Pérez ho sap prou bé: va haver de viure més de dos anys fora del seu país. La seva vida corria perill després de rebre amenaces de mort arran de les seves investigacions sobre la corrupció i la col·lusió entre alts representants de l'Estat mexicà i el crim organitzat. Alemanya va ser un dels països on es va exiliar Ana Lilia Pérez. Allà va continuar amb el seu treball periodístic. De la seva estada europea va néixer el seu últim llibre Mares de cocaína. Las rutas náuticas del narcotráfico. 

Aquesta entrevista va tindre lloc a una cafeteria d'un hotel a Berlín, on la periodista va recollir recentment un premi a la llibertat d'expressió atorgat per l'Associació alemanya d'Editors de premsa. Malgrat els perills, la periodista va decidir recentment tornar al seu país. 

Com has vist Mèxic a la teva tornada? 

 Vaig deixar Mèxic quan Felipe Calderón encara era president. Al tornar-hi he vist un Mèxic amb focus vermells, fonamentalment pel què fa a la seguretat. Mèxic enfronta un període molt greu en matèria de seguretat pública. Això és molt perceptible tant per la falta de seguretat que pateix la societat civil com pel deteriorament dels drets humans. Ara em trobo un Mèxic amb desaparicions forçades com la d’Ayotzinapa, la dels 43 normalistas. Estem parlant d'un cas paradigmàtic perquè les desaparicions són cada vegada més freqüents, conformen la quotidianitat de Mèxic. A això cal sumar les agressions contra periodistes. Un dels últims casos va ser el del fotògraf Rubén Espinosa, assassinat a la capital. Fins fa poc les agressions a periodistes se solien donar fora del Districte Federal. 

Què va suposar l'assassinat del fotoperiodista Rubén Espinosa? 

El cas de Rubén és molt greu. Ja havia rebut amenaces al seu Estat, a Veracruz, i va arribar al DF com a mesura de protecció, buscant refugi a la capital. I no obstant això, l'Estat no va ser capaç de garantir la seva seguretat. Darrere els crims i les amenaces contra periodistes hi ha tot un clima d'impunitat. Una impunitat que envia un clar missatge: a Mèxic pots agredir un periodista, pots assetjar un periodista o empresonar-lo, i no et passarà res. Tampoc si l'assassinés. Quines mesures de seguretat personal has de prendre al teu país? No puc parlar de les meves mesures de seguretat personal perquè formen part d’un mateix protocol secret. La meva vida va canviar el mateix moment en què vaig patir amenaces de mort i agressions directes, moment en què vaig haver de sortir de Mèxic. Des de llavors, la meva vida no és la mateixa. Cal acatar els protocols de protecció. En algun moment vaig arribar a tindre guardaespatlles. Els protocols són ara una mica més sofisticats, però tampoc això és garantia de res. 

En tot cas, l'Estat mexicà no és el que t'ofereix la seguretat... 

L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern" De cap manera. L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern. Prèviament, en diversos articles i llibres vaig documentar i revelar foscos negocis il·legals al sector energètic per part d'alts funcionaris. Una corrupció que vaig denunciar amb el llibre "Camisas blancas, manos negras". Va ser la primera investigació periodística sobre la corrupció que imperava al govern del PAN (Partido de Acción Nacional), un govern que a Mèxic es va presentar com el de l'alternança, l'eslògan del qual era "Un Govern de les mans netes". Vaig demostrar com els negocis que es feien a l'empresa Petroleos Mexicanos (PEMEX) beneficiaven tant a les famílies dels presidents Vicente Fox i Felipe Calderón, com a les dels seus ministres, com, per exemple, l'aleshores ministre de Governació, Juan Camilo Muriño. Vaig revelar tots els contractes que tenia Muriño al sector energètic amb tràfic d'influències i conflicte d'interessos. Quan vaig publicar aquesta investigació, es discutia la reforma energètica a Mèxic, una de les reformes més importants per a un país el sector petrolier significa no només la seva principal font de riqueses, sinó també un sector unit tradicionalment a la identitat dels mexicans. A partir d'aquest moment, alts funcionaris del Govern van desplegar un assetjament contra mi. Llavors vaig recórrer a Fiscalia Especial per a Delictes contra la Llibertat d'Expressió. Quan vaig a la fiscalia i denuncio els assetjaments estretament vinculats a la meva feina periodística, recordo molt bé el comentari de la gent del ministeri públic. "Doncs qui sap si escau aquesta denúncia, perquè aquesta gent és molt important", em van dir. Ja estaven deixant anar que la denúncia no procediria. No només va ser així, sinó que a més l'assetjament contra mi va empitjorar. És més, la mateixa fiscalia va ordenar que se m'hi arrestés. Em volien empresonar per una denúncia d'uns dels contractistes de PEMEX per presumpte dany moral per haver publicat una entrevista al que m'explicava el finançament il·legal que l'hi havia donat al president Felipe Calderón. Unes declaracions en una entrevista consensuada, gravada i que vaig fer pública. Aquest empresari intentar subornar, intents que jo vaig denunciar. Es tracta d'un empresari molt poderós del sector resistir, de l'empresa Z Gas, un holding de 80 companyies que operen a Mèxic, a Amèrica Central, Amèrica del Sud i que també té accions d'algunes empreses a Espanya. El que jo he viscut a Mèxic ha sigut totalment kafkià.

Continuar llegint l'entrevista al Setmanari Directa.

Mi reportaje para el programa de radio Estación Sur, en el siguiente enlace:
http://www1.wdr.de/mediathek/av/audio-en-conversacion-con-ana-lilia-perez-100.html

Seguir a @andreujerez

Què està passant a Mèxic?

La desaparició dels 43 estudiants de l’Escola Normal d’Ayotzinapa ha suposat un punt d’inflexió en la percepció de la greu crisi de drets humans que pateix Mèxic des de fa més d’una dècada. Els 43 joves desapareguts a les mans de la policia de l’Estat de Guerrero ara fa poc més d’un any, aparentment amb la col·laboració del crim organitzat, podrien haver-se dissolt com una freda estadística més en les més de 25.000 desaparicions o les més de 100.000 morts violentes que arrossega el país des de l’inici de l’anomenada ‘guerra contra el narco’ inaugurada en 2006 per l’expresident Felipe Calderón. La reacció de la població civil mexicana, d’una banda, i l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals, de l’altra, han evitat, però, que la desaparició forçada dels 43 normalistes haja passat desapercebuda. 

El cas d’Ayotzinapa fa que ara molts es pregunten: què està passant a Mèxic? Què està provocant, segons Human Rights Watch, la crisi més greu en matèria de drets humans a l’Amèrica Llatina de les últimes dècades? La narrativa oferta pel poder polític mexicà i pels mitjans internacionals sol apuntar el crim organitzat i la corrupció com els principals factors responsables dels milers de desaparicions forçades o de les desenes d’assassinats de periodistes, d’activistes socials i de sindicalistes “incòmodes” amb els poders fàctics mexicans durant els últims 15 anys. 

Una narrativa que, segons organitzacions defensores dels drets humans i mitjans mexicans crítics, intenta amagar la cada cop més evident realitat: la col·lusió entre els diferents nivells de l’Estat federal mexicà i els diversos grups de crim organitzat que operen al país es fa indispensable per entendre els orígens d’aquesta crisi de drets humans. 

Transició (fallida) al multipartidisme 

Quinze anys després de la transició efectiva del priisme de partit únic al mutipartidisme configurat fonamentalment per tres partits polítics (Partit d’Acció Nacional [PAN], Partit Revolucionari Institucional [PRI] i Partit de la Revolució Democràtica [PRD]), entre analistes i periodistes mexicans cada vegada queda més clar que la crisi actual és incomprensible sense tindre en compte dos elements: el model econòmic neoliberal aplicat pels successius governs mexicans des de fa més tres dècades i la col·lusió entre el poder polític i el crim organitzat des del nivell local fins al federal. Tot plegat ha provocat una transició fallida a un sistema democràtic funcional, i també que el concepte de “narcoestat” siga cada dia menys tabú a l’espai públic mexicà. 

Per entendre la situació, per tant, cal analitzar els dos elements ja esmentats com a processos profundament entrellaçats: com ben explica el veterà periodista del combatiu setmanari ‘Proceso’ José Gil Olmos al seu recent llibre ‘Batallas de Michoacán’, “és com si els ‘narcos’ mexicans hagin estat els qui millor van entendre i aprofitar les lleis de l’economia globalitzada, que no sap de límits fronterers ni de codis humanitaris”. 

Tan aviat com l’Estat mexicà, amb les seues reformes neoliberals, va abandonar els programes d’assistència social i econòmica a la dècada dels anys vuitanta, els grans capitals privats van imposar noves pràctiques de dominació social. La crisi del camp i les inversions agrícoles van possibilitar un major augment de cultius il·legals; conseqüentment, i gràcies als guanys generats pel narcotràfic, els càrtels de droga van acabar convertint-se en poderosos conglomerats econòmics amb interessos nacionals i transnacionals, com assenyala des de fa anys Edgardo Buscaglia, investigador, acadèmic i assessor de les Nacions Unides. Aquí podeu llegir el seu interessant article “México pierde la guerra”.

Article publicat a El Crític. Continuar llegint al següent enllaç.

Seguir a @andreujerez