miércoles, 28 de febrero de 2018

Stalin: la divinitat socialista d’Alemanya oriental

© Gedenkstätte Berlin-Hohenschönhausen

“Estudia Stalin. Aprèn de Stalin. Lluita amb Stalin”. Berlín, desembre del 1949. La recentment fundada República Democràtica Alemanya (RDA) celebra l’aniversari de Ióssif Vissarionóvitx Stalin. La seu del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED), situada al mateix centre d’una capital alemanya que encara es recupera dels estralls de la Segona Guerra Mundial, apareix engalanada amb frases propagandístiques i ortodòxia comunista. Un enorme mural amb el rostre de Stalin presideix l’edifici. Al més pur estil del Gran Germà imaginat per George Orwell, “el líder i mestre de la humanitat” clava la seva dura i freda mirada en l’objectiu de la càmera que immortalitza el moment.

L’estalinisme va tenir una versió alemanya durant un període de la història poc estudiat i que encara avui continua sent incòmode per a alguns en un país ja molt marcat pels dotze anys de nacionalsocialisme. L’exposició Der rote Gott. Stalin und die Deutschen [El déu roig. Stalin i els alemanys] intenta ara omplir aquest buit. 

“Pràcticament cap altre polític estranger del segle XX va exercir una influència tan persistent sobre Alemanya com el polític georgià, que, sota el nom de guerra de Stalin, va estar gairebé trenta anys al capdavant de la Unió Soviètica”, escriu Hubertus Knabe, director acadèmic del Centre Commemoratiu Berlín-Hohenschönhausen. Aquest complex d’edificis grisos, situat al profund Berlín Est, va ser un centre de repressió política durant pràcticament tota l’existència de la RDA. Per les seves cel·les hi van passar víctimes de les purgues que va posar en marxa l’estat socialista els primers anys després de la guerra. Avui, una de les seves sales, situada just damunt d’una presó secreta de la policia soviètica, acull l’exposició El déu roig fins al 30 de juny. És una decisió simbòlica per honrar les víctimes de l’estalinisme alemany. 

“Aquells que van ocupar les posicions de poder més altes fins al final de la RDA, com ara Erich Honecker i la seva dona, Margot Honecker, eren estalinistes de primera hora. Honecker, com a cap de la Joventut Lliure d’Alemanya [FDJ, joventuts socialistes de la RDA], va ser, per exemple, un dels principals protagonistes del culte a Stalin”, explica a l’ARA Andreas Engwert, comissari de l’exposició. L’autoritarisme va ser “el fil conductor” de l’estat oriental alemany de principi a fi, considera Engwert. 

Deïtats seculars 

La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lit van posar fi a la rellevància social de la religió, però, al seu lloc, van crear noves deïtats del marxisme-leninisme, la infal·libilitat de les quals estava fora de tota discussió. El culte a la figura de Stalin n’és una prova. “El geni més gran de la nostra època”, “El creador del socialisme”, “Genial estrateg” o “El millor amic del poble alemany” van ser alguns dels noms que el dictador soviètic va rebre a l’Alemanya Oriental. 

© Gedenkstätte Berlin-Hohenschönhausen

El socialisme autoritari de la RDA també necessitava divinitats seculars per combatre els dubtes sobre els dogmes marxistes-leninistes. Tot i que el règim va intentar establir cultes a la personalitat de líders comunistes locals, com ara Ernst Thälmann, Wilhelm Pieck o Walter Ulbricht, cap d’ells es va ni tan sols acostar a la propaganda construïda sobre la figura de Stalin. Això comença a canviar l’any 1953: a la Unió Soviètica, la mort de Stalin dona pas, a partir del 1956, a un procés públic batejat com a desestalinització, que el govern de l’RDA executa molt més tard i de manera més silenciosa. Els bustos i les estàtues, així com els noms de carrers i places dedicats a Stalin, desapareixen de la quotidianitat de la RDA a partir del 1961. El simbolisme estalinista s’esfuma de sobte de l’espai públic, però la repressió contra ciutadans i rivals polítics no cessa, només se sofistica. 

El déu roig rastreja, recopila i ofereix d’una manera un pèl caòtica les restes d’una doctrina absolutista que, incomprensiblement, va seduir importants segments de l’esquerra emancipadora mundial i va deixar la seva empremta a Alemanya. La RDA, que es va autoconsiderar fins al seu enfonsament l’únic estat alemany veritablement antifeixista, va conservar fins a l’any 1989 un caràcter inequívocament autoritari, com demostren les fotografies, els vídeos, els retalls de diaris i els documents oficials de l’exposició. 

“A l’Alemanya de l’Est només va ser possible fer una anàlisi oberta de l’experiment soviètic, les relacions entre Alemanya i la Unió Soviètica i les experiències de la guerra d’extermini, l’ocupació i l’estalinisme a partir de la tardor del 1989”, opina Jan C. Behrends, historiador del Centre d’Investigació d’Història Contemporània (ZZF) de Potsdam. “Al llarg de quatre dècades, parlar amb llibertat sobre la Unió Soviètica, Rússia i Stalin va ser impossible a la RDA. I això és també una herència del comunisme que segueix influint el nostre present”, afegeix Behrends. 

L’antifeixisme cosmopolita, objectiu de purgues 

“Els funcionaris comunistes que van ser empresonats a l’Alemanya Oriental eren, en general, els que havien fugit de Hitler a l’exili occidental i no a la Unió Soviètica. És a dir, comunistes que van viure a França, Espanya o Mèxic”, apunta l’historiador Andreas Engwert, comissari de l’exposició El déu roig. Stalin i els alemanys. L’estalinisme erigit per la Unió Soviètica va mostrar una desconfiança sistemàtica cap a aquells militants antifeixistes que havien lluitat contra el hitlerisme a l’Europa Occidental o contra el franquisme durant la Guerra Civil Espanyola. 

És el que Andreas Engwert descriu com “l’odi a l’antifeixisme cosmopolita” que, en ocasions, podia desembocar també en antisemitisme. Militants comunistes i antifeixistes que, fins i tot, havien demostrat en públic admiració per Stalin van ser víctimes de les seves purgues polítiques. La ràbia generada per aquest autoritarisme paranoic es va deixar notar pocs mesos després de la mort del dictador: el 17 de juny del 1953, la RDA va viure la seva revolta popular més gran contra la influència soviètica. Va ser, però, durament reprimida.

Reportatge publicat pel Diari Ara.

domingo, 4 de febrero de 2018

Un fantasma ultradretà recorre Europa Central

“El pitjor crim comès per Hitler, més enllà de l’assassinat de jueus, va ser robar la identitat nacional als alemanys”. Aquesta frase és d’Alexander Gauland, líder parlamentari i ideòleg del jove partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD). La va pronunciar el maig de l’any passat, pocs mesos abans del fins ara màxim èxit d’AfD: convertir-se en la tercera força del Bundestag amb el 12,6% dels vots. 

La sentència de Gauland podria semblar banal però no ho és. Representa un atac frontal a uns dels pactes tàcits entre les principals forces polítiques de la República Federal d’Alemanya, fundada el 1949 sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial: el revisionisme històric no podria ser mai una eina política. La revisió, des de posicions nacionalistes, del fosc capítol del nacionalsocialisme mai podia ser un instrument electoral.


AfD, amb la seva estratègia de provocació sistemàtica, ha trencat aquest consens. I ho ha fet amb èxit: gairebé sis milions de persones van votar ultra en les eleccions federals del 24 de setembre passat. AfD suposa un abans i un després per a Alemanya. El país més ric, poblat i poderós de la Unió Europea, amb una història irremeiablement marcada pels crims del hitlerisme, ha deixat de ser un oasi envoltat de forces ultradretanes i neonazis. Un fantasma recorre l’Europa Central. 

‘Revival’ patriota 

Gauland va voler dir que el poble alemany hauria d’acabar amb l’anomenada cultura de la culpa, generada per la responsabilitat històrica de l’Holocaust, i recuperar el patriotisme com a bandera política. És l’argument que precedeix una estratègia sistemàtica d’AfD: anar oferint arguments islamòfobs, antisemites, racistes, classistes, xovinistes i ultranacionalistes, que feia temps que havien quedat fora de la centralitat del tauler polític. L’objectiu a llarg termini és clar: ampliar les línies vermelles de la correcció política per eixamplar el potencial electoral ultradretà. 

“Des del inicis d’AfD, els seus dirigents van comprendre que, mitjançant l’ús de la provocació, adquirien una sobredimensionada atenció mediàtica que els situava davant una audiència a la qual no estaven en condicions d’accedir pagant espais de publicitat”, opina Franco Delle Donne, politòleg i analista. La provocació estratègica suposa l’erosió i posterior corriment dels límits del considerat políticament correcte. Segons Delle Donne, aquest procés no sols ha generat un canvi important del que la resta de partits polítics enuncien, proposen i defensen respecte a temes complexos com ara la immigració, l’islam i la identitat nacional, sinó també “un impacte en el comportament ciutadà”. Les opinions antisemites o islamòfobes, que fins ara es mantenien latents, comencen a manifestar-se públicament. 

“Normalització” alemanya 

L’establiment d’una força ultradretana al centre del sistema polític germànic significa una “normalització” respecte a la resta de països de l’entorn, considera Sebastian Friedrich, politòleg i autor del llibre AfD. Anàlisi, rerefons i controvèrsies. Alemanya ja no és capaç d’escapar-se del signe reaccionari dels temps que amenaça Europa. 

El cas més pròxim és el d’Àustria: l’ultradretà i populista Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que actualment governa en coalició amb els conservadors d’ÖVP, és la força europea més semblant a AfD. La gran diferència és que l’FPÖ fa dues dècades que lluita per aconseguir majories electorals. Tot i que ara ofereix un to més responsable i governamental, “l’FPÖ és un partit que té una estreta relació i cooperació amb formacions ultradretanes europees”, escriu el periodista Roger Suso al llibre El último europeo. La provocació estratègica també és una part fonamental de la seva comunicació política. Poc després de la formació del govern amb els conservadors, l’actual líder de l’FPÖ i vicecanceller, Heinz-Christian Strache, va proposar internar els peticionaris d’asil en casernes militars. L’FPÖ va rebre més del 25% dels vots en les últimes eleccions austríaques. 

Polònia és un altre exemple de govern reaccionari: el partit Llei i Justícia (PiS), nacionalista i ultracatòlic, va obtenir la majoria absoluta fa dos anys. Des d’aleshores intenta tirar endavant una reforma constitucional considerada un atac a la més bàsica divisió de poders per la Comissió Europea i l’oposició polonesa. Un procés semblant viu Hongria des de fa encara més temps: el partit nacionalconservador Fidesz, del primer ministre Viktor Orban, ha governat el país un total de dotze anys i ha inaugurat un model batejat com a “democràcia no liberal”. La dialèctica autoritària d’Orban coqueteja amb discursos obertament racistes i antisemites com el del partit ultradretà Jobbik, que actualment és la tercera facció més gran del Parlament hongarès. 

El que fa dues dècades semblava pur alarmisme és avui realitat: la Unió Europea té un seriós problema ultradretà a l’interior. Una pregunta queda en l’aire: ¿fins a quin punt podran els partits ultres forçar amb èxit els límits de la correcció política i capitalitzar així el creixent vot descontent?