“Nosaltres estàvem 100% segurs d’una cosa: si ets capaç d’anar a la lluna, no hauries d’haver d’anar al supermercat. Tens la tecnologia per anar a l’espai i encara has d’anar a fer la compra? Això no té cap lògica. Aquesta era la nostra convicció i l’origen de Gorillas”.
L’emprenedor i empresari d’origen turc Kağan Sümer repeteix aquesta idea en les seues intervencions en conferències per a creadors d’start-ups. Amb to desenfadat, roba informal, un discurs amb un punt d’idealisme sempre en un anglès farcit d’interjeccions juvenils i amb un sempitern somriure a la cara, el cofundador i president executiu de Gorillas intenta així convèncer el públic que la seua empresa, fundada a Berlín en maig de l’any 2020, cobreix unes necessitats creixents al nostre món marcat per la vida digital i la pandèmia.
El model de negoci de Gorillas és relativament senzill: l’aplicació, per descarregar en smartphone i utilitzable també en versió web, ofereix lliurar en 10 minuts – o menys – una compra que habitualment la clienta faria personalment al supermercat o el comerç de proximitat del seu barri. El preu del servei és menys de dos euros. Des del passat març, aquesta jove companyia, recentment desembarcada a l’Estat espanyol, té una valoració superior al mil milions de dòlars americans, el que la converteix en un “unicorn”, com es coneixen en l’argot d’aquest tipus d’emprenedors les empreses que creixen molt ràpidament.
En l’equació de Gorillas falta, però, un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar la compra a les clientes que utilitzen l’aplicació i que han fet créixer el negoci. En el cas de Gorillas, com en la resta de empreses de repartiment de compres digitals com Uber Eats, Wolt o Foodpanda, són treballadores que es desplacen en bicicleta ja ploga, neve o creme el sol. Son les conegudes com riders, i és amb elles on comença a complicar-se l’aparent història d’èxit de Gorillas.
Estrangers explotats
“Vaig començar a treballar per a Gorillas al gener del 2021. Jo abans tenia un negoci a Berlín, una mescaleria anomenada Tentación, però la crisi del coronavirus ens la va destrossar i les ajudes promeses pel govern alemany encara no han arribat”, explica Fernando Bolaños en un bar del districte berlinès de Friedrichshain, a pocs metres d’on ell tenia el seu petit negoci. Aquest mexicà de 35 anys considera que acabar treballant per a l’empresa fundada per Kağan Sümer va ser “una mera coincidència”.
La història de Fernando és, en realitat, la de la majoria de persones que treballen com a repartidores de Gorillas: immigrants extracomunitaris que parlen poc o res d’alemany, que desconeixen els drets i responsabilitats establerts pel dret laboral del país d’acollida i que necessiten urgentment diners per cobrir les necessitats més bàsiques. En el brutalment competitiu entorn de l’àmbit digital, els riders són l’última baula de la cadena del negoci, i també la part més vulnerable als abusos i les condicions laborals precàries i indignes.
Fernando encara recorda el vídeo corporatiu que li van posar el dia de la prova d’accés: “Apareixia un rider pels carrers de Berlín dient que era molt feliç amb la seva bicicleta i que havia de portar una comanda perquè això feia felices les persones. Capitalisme creant necessitats, al capdavall”, conta l’extraballador de Gorillas. El van fer fora el passat mes d’octubre, oficialment, per “situacions extraordinàries”, una expressió que Fernando creu que serveix d’eufemisme per evitar la veritable raó del seu acomiadament: l’auto organització sindical.
Les "vagues salvatges" (organitzades per associacions de treballadores no reconegudes per la justícia com sindicats) estan prohibides a Alemanya.
— Andreu Jerez (@AndreuJerez) January 12, 2022
Els riders de @GorillasWorkers no tenien, però, alternativa per cridar l'atenció sobre la seua precarietat.
Ho explique a @La_Directa https://t.co/4fYUDG3yWs
Gorillas no només ha fet història per ser la start-up alemanya que més ràpid ha crescut en valor de mercat, sinó també per haver generat en pocs mesos de vida una alta conflictivitat laboral amb les seues assalariades. El descontent va esclatar entre els riders en febrer de l’any passat: un dia de fred típic de l’hivern berlinès, un grup de repartidores van denunciar que l’empresa nos els facilitava l’equipament adequat per poder lliurar les comandes en 10 minuts pels carrers glaçats de la capital alemanya.
Sense roba contra el fred, la neu i la pluja, amb bicicletes elèctriques defectuoses les bateries de les quals no funcionaven, motxilles sobrecarregades i salaris endarrerits o que, fins i tot, no arribaven. Així van començar moltes a treballar per a Gorillas. “El meu primer torn va ser a l'hivern, un torn de vuit hores de nit, amb una bicicleta que tenia el seient massa baix i no es podia modificar. La bicicleta era elèctrica, però no tenia bateria. Estava plovent i no hi havia impermeables”, explica Fernando encara amb certa incredulitat. L’extraballador també recorda accidents amb les bicicletes de Gorillas en què treballadores es va lesionar de gravetat la zona genital a causa d’un manteniment insuficient per part de l’empresa.
Aquest cúmul de condiciones precàries va desembocar en la creació de Gorillas Workers Collective (GWC), un col·lectiu fundat amb el suport del sindicat anarcosindicalista alemany FAU i amb el que les treballadores van a començar a auto organitzar-se. Amb un activisme molt potent i efectiu mitjançant les xarxes socials – especialment a Twitter – i el servei de missatgeria Telegram, el GWC va aconseguir atraure de seguida l’atenció de la ciutadania, els mitjans de comunicació i els sindicats majoritaris.
Un dels vídeos que més impacte va tindre mostrava el CEO de Gorillas, Kağan Sümer, amb cara de circumstàncies i envoltat per repartidores que l’escridassaven: “Where is the money?” (“On són els diners?”). Una xifra il·lustra l’èxit de l’activisme digital del GWC: mentre el perfil de Gorillas a Twitter no arriba ni a les 5.000 seguidores, el del GWC ja frega les 15.000. I pujant.
Some scenes from the payday protest at @gorillasapp HQ on June 28 featuring angry workers vs. @kagansumer. Since then nothing has changed except for #ghost & #flame #gorillas #berlin #wagetheft #strike (1/4) pic.twitter.com/CvrhS2jCy3
— Gorillas Workers Collective (@GorillasWorkers) July 15, 2021
El cas de Gorillas ens recorda, però, que l’activisme té preu: el passat octubre, en mig dels intents del GWC d’establir un comitè d’empresa per crear un marc de negociació col·lectiva, desenes de repartidores van ser acomiadades sense avís previ. 350, segons Ver.di, el sindicat majoritari del sector serveis a Alemanya. Fernando Bolaños va ser un dels riders represaliats. L’empresa compta, però, amb un batalló de repartidores: 2.000 a Berlín i uns 11.000 a tota a Alemanya. El negoci pot continuar.
La direcció de Gorillas es defensa argumentant que les seus treballadores compten amb contractes laborals – és a dir, no són falses autònomes – i reben 10,50 euros l’hora, per sobre de l’actual salari mínim interprofessional a Alemanya – 9,82 euros l’hora –. Sent cert això, no ho és menys que fa temps que el salari mínim a Alemanya es insuficient per viure amb dignitat o mantindré una família a ciutats com Berlín, Munich, Hamburg o Colònia.
Amb un preu dels lloguer pels núvols i una inflació que sobrepassa àmpliament l’augment del salari mínim promès pel nou govern socio-eco-liberal alemany, la revolta de les treballadores de Gorillas demostra quina és la situació predominant al sector servei d’Alemanya, el més precari d’un país amb un mercat laboral dividit en vells sectors assalariats ultraprotegits i sectors poc sindicalitzats i creixentment explotats, especialment en l’anomenada economia digital i “col.laborativa” en la qual sorgeixen empreses com Gorillas.
La legislació laboral alemanya prohibeix explícitament les anomenades “vague salvatges”; és a dir, vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut com a tal pel poder judicial. Fins i tot sindicats com Ver.di, interessats per la situació de persones com Fernando Bolaños arran del l’activisme d’assalariades fins fa poc invisibles, rebutgen les “vagues salvatges” llançades per uns riders desesperats. Ell ho resumeix així: “Som com els miners del segle XIX. Ens acomiaden per demanar millors condicions laborals”.
Reportatge publicat per Setmanari Directa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario