Riders de Gorillas: “Som com els miners del segle XXI"

“Nosaltres estàvem 100% segurs d’una cosa: si ets capaç d’anar a la lluna, no hauries d’haver d’anar al supermercat. Tens la tecnologia per anar a l’espai i encara has d’anar a fer la compra? Això no té cap lògica. Aquesta era la nostra convicció i l’origen de Gorillas”. 

L’emprenedor i empresari d’origen turc Kağan Sümer repeteix aquesta idea en les seues intervencions en conferències per a creadors d’start-ups. Amb to desenfadat, roba informal, un discurs amb un punt d’idealisme sempre en un anglès farcit d’interjeccions juvenils i amb un sempitern somriure a la cara, el cofundador i president executiu de Gorillas intenta així convèncer el públic que la seua empresa, fundada a Berlín en maig de l’any 2020, cobreix unes necessitats creixents al nostre món marcat per la vida digital i la pandèmia. 

El model de negoci de Gorillas és relativament senzill: l’aplicació, per descarregar en smartphone i utilitzable també en versió web, ofereix lliurar en 10 minuts – o menys – una compra que habitualment la clienta faria personalment al supermercat o el comerç de proximitat del seu barri. El preu del servei és menys de dos euros. Des del passat març, aquesta jove companyia, recentment desembarcada a l’Estat espanyol, té una valoració superior al mil milions de dòlars americans, el que la converteix en un “unicorn”, com es coneixen en l’argot d’aquest tipus d’emprenedors les empreses que creixen molt ràpidament. 

En l’equació de Gorillas falta, però, un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar la compra a les clientes que utilitzen l’aplicació i que han fet créixer el negoci. En el cas de Gorillas, com en la resta de empreses de repartiment de compres digitals com Uber Eats, Wolt o Foodpanda, són treballadores que es desplacen en bicicleta ja ploga, neve o creme el sol. Son les conegudes com riders, i és amb elles on comença a complicar-se l’aparent història d’èxit de Gorillas. 

Estrangers explotats 

“Vaig començar a treballar per a Gorillas al gener del 2021. Jo abans tenia un negoci a Berlín, una mescaleria anomenada Tentación, però la crisi del coronavirus ens la va destrossar i les ajudes promeses pel govern alemany encara no han arribat”, explica Fernando Bolaños en un bar del districte berlinès de Friedrichshain, a pocs metres d’on ell tenia el seu petit negoci. Aquest mexicà de 35 anys considera que acabar treballant per a l’empresa fundada per Kağan Sümer va ser “una mera coincidència”. 

La història de Fernando és, en realitat, la de la majoria de persones que treballen com a repartidores de Gorillas: immigrants extracomunitaris que parlen poc o res d’alemany, que desconeixen els drets i responsabilitats establerts pel dret laboral del país d’acollida i que necessiten urgentment diners per cobrir les necessitats més bàsiques. En el brutalment competitiu entorn de l’àmbit digital, els riders són l’última baula de la cadena del negoci, i també la part més vulnerable als abusos i les condicions laborals precàries i indignes. 

Fernando encara recorda el vídeo corporatiu que li van posar el dia de la prova d’accés: “Apareixia un rider pels carrers de Berlín dient que era molt feliç amb la seva bicicleta i que havia de portar una comanda perquè això feia felices les persones. Capitalisme creant necessitats, al capdavall”, conta l’extraballador de Gorillas. El van fer fora el passat mes d’octubre, oficialment, per “situacions extraordinàries”, una expressió que Fernando creu que serveix d’eufemisme per evitar la veritable raó del seu acomiadament: l’auto organització sindical. 

Les "vagues salvatges" (organitzades per associacions de treballadores no reconegudes per la justícia com sindicats) estan prohibides a Alemanya.

Els riders de @GorillasWorkers no tenien, però, alternativa per cridar l'atenció sobre la seua precarietat.
Ho explique a @La_Directa https://t.co/4fYUDG3yWs

— Andreu Jerez (@AndreuJerez) January 12, 2022

Crònica d’una revolta 

Gorillas no només ha fet història per ser la start-up alemanya que més ràpid ha crescut en valor de mercat, sinó també per haver generat en pocs mesos de vida una alta conflictivitat laboral amb les seues assalariades. El descontent va esclatar entre els riders en febrer de l’any passat: un dia de fred típic de l’hivern berlinès, un grup de repartidores van denunciar que l’empresa nos els facilitava l’equipament adequat per poder lliurar les comandes en 10 minuts pels carrers glaçats de la capital alemanya. 

Sense roba contra el fred, la neu i la pluja, amb bicicletes elèctriques defectuoses les bateries de les quals no funcionaven, motxilles sobrecarregades i salaris endarrerits o que, fins i tot, no arribaven. Així van començar moltes a treballar per a Gorillas. “El meu primer torn va ser a l'hivern, un torn de vuit hores de nit, amb una bicicleta que tenia el seient massa baix i no es podia modificar. La bicicleta era elèctrica, però no tenia bateria. Estava plovent i no hi havia impermeables”, explica Fernando encara amb certa incredulitat. L’extraballador també recorda accidents amb les bicicletes de Gorillas en què treballadores es va lesionar de gravetat la zona genital a causa d’un manteniment insuficient per part de l’empresa. 

Aquest cúmul de condiciones precàries va desembocar en la creació de Gorillas Workers Collective (GWC), un col·lectiu fundat amb el suport del sindicat anarcosindicalista alemany FAU i amb el que les treballadores van a començar a auto organitzar-se. Amb un activisme molt potent i efectiu mitjançant les xarxes socials – especialment a Twitter – i el servei de missatgeria Telegram, el GWC va aconseguir atraure de seguida l’atenció de la ciutadania, els mitjans de comunicació i els sindicats majoritaris. 

Un dels vídeos que més impacte va tindre mostrava el CEO de Gorillas, Kağan Sümer, amb cara de circumstàncies i envoltat per repartidores que l’escridassaven: “Where is the money?” (“On són els diners?”). Una xifra il·lustra l’èxit de l’activisme digital del GWC: mentre el perfil de Gorillas a Twitter no arriba ni a les 5.000 seguidores, el del GWC ja frega les 15.000. I pujant. 

Some scenes from the payday protest at @gorillasapp HQ on June 28 featuring angry workers vs. @kagansumer. Since then nothing has changed except for #ghost & #flame #gorillas #berlin #wagetheft #strike (1/4) pic.twitter.com/CvrhS2jCy3

— Gorillas Workers Collective (@GorillasWorkers) July 15, 2021

Salari mínim (insuficient) 

El cas de Gorillas ens recorda, però, que l’activisme té preu: el passat octubre, en mig dels intents del GWC d’establir un comitè d’empresa per crear un marc de negociació col·lectiva, desenes de repartidores van ser acomiadades sense avís previ. 350, segons Ver.di, el sindicat majoritari del sector serveis a Alemanya. Fernando Bolaños va ser un dels riders represaliats. L’empresa compta, però, amb un batalló de repartidores: 2.000 a Berlín i uns 11.000 a tota a Alemanya. El negoci pot continuar. 

La direcció de Gorillas es defensa argumentant que les seus treballadores compten amb contractes laborals – és a dir, no són falses autònomes – i reben 10,50 euros l’hora, per sobre de l’actual salari mínim interprofessional a Alemanya – 9,82 euros l’hora –. Sent cert això, no ho és menys que fa temps que el salari mínim a Alemanya es insuficient per viure amb dignitat o mantindré una família a ciutats com Berlín, Munich, Hamburg o Colònia. 

Amb un preu dels lloguer pels núvols i una inflació que sobrepassa àmpliament l’augment del salari mínim promès pel nou govern socio-eco-liberal alemany, la revolta de les treballadores de Gorillas demostra quina és la situació predominant al sector servei d’Alemanya, el més precari d’un país amb un mercat laboral dividit en vells sectors assalariats ultraprotegits i sectors poc sindicalitzats i creixentment explotats, especialment en l’anomenada economia digital i “col.laborativa” en la qual sorgeixen empreses com Gorillas. 

La legislació laboral alemanya prohibeix explícitament les anomenades “vague salvatges”; és a dir, vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut com a tal pel poder judicial. Fins i tot sindicats com Ver.di, interessats per la situació de persones com Fernando Bolaños arran del l’activisme d’assalariades fins fa poc invisibles, rebutgen les “vagues salvatges” llançades per uns riders desesperats. Ell ho resumeix així: “Som com els miners del segle XIX. Ens acomiaden per demanar millors condicions laborals”.

Reportatge publicat per Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

Entrevista a la periodista mexicana Ana Lilia Pérez

Ana Lilia Pérez, durant l'entrevista a Berlín. Andreu Jerez ©

“A Mèxic no passa res, i quan passa alguna cosa, tampoc passa res”. Aquesta és una popular frase entre lesperiodistes a Mèxic, un dels països més perillosos del món per treballar com a reportera. Desenes de professionals han estat assassinades o han desaparegut des de la transició al sistema multipartidista. Multipartidista perquè, tenint en compte la crisi de drets humans, la violència estructural i la brutal impunitat que pateix el país, és difícil qualificar Mèxic com sistema democràtic.

La periodista Ana Lilia Pérez ho sap prou bé: va haver de viure més de dos anys fora del seu país. La seva vida corria perill després de rebre amenaces de mort arran de les seves investigacions sobre la corrupció i la col·lusió entre alts representants de l'Estat mexicà i el crim organitzat. Alemanya va ser un dels països on es va exiliar Ana Lilia Pérez. Allà va continuar amb el seu treball periodístic. De la seva estada europea va néixer el seu últim llibre Mares de cocaína. Las rutas náuticas del narcotráfico. 

Aquesta entrevista va tindre lloc a una cafeteria d'un hotel a Berlín, on la periodista va recollir recentment un premi a la llibertat d'expressió atorgat per l'Associació alemanya d'Editors de premsa. Malgrat els perills, la periodista va decidir recentment tornar al seu país. 

Com has vist Mèxic a la teva tornada? 

 Vaig deixar Mèxic quan Felipe Calderón encara era president. Al tornar-hi he vist un Mèxic amb focus vermells, fonamentalment pel què fa a la seguretat. Mèxic enfronta un període molt greu en matèria de seguretat pública. Això és molt perceptible tant per la falta de seguretat que pateix la societat civil com pel deteriorament dels drets humans. Ara em trobo un Mèxic amb desaparicions forçades com la d’Ayotzinapa, la dels 43 normalistas. Estem parlant d'un cas paradigmàtic perquè les desaparicions són cada vegada més freqüents, conformen la quotidianitat de Mèxic. A això cal sumar les agressions contra periodistes. Un dels últims casos va ser el del fotògraf Rubén Espinosa, assassinat a la capital. Fins fa poc les agressions a periodistes se solien donar fora del Districte Federal. 

Què va suposar l'assassinat del fotoperiodista Rubén Espinosa? 

El cas de Rubén és molt greu. Ja havia rebut amenaces al seu Estat, a Veracruz, i va arribar al DF com a mesura de protecció, buscant refugi a la capital. I no obstant això, l'Estat no va ser capaç de garantir la seva seguretat. Darrere els crims i les amenaces contra periodistes hi ha tot un clima d'impunitat. Una impunitat que envia un clar missatge: a Mèxic pots agredir un periodista, pots assetjar un periodista o empresonar-lo, i no et passarà res. Tampoc si l'assassinés. Quines mesures de seguretat personal has de prendre al teu país? No puc parlar de les meves mesures de seguretat personal perquè formen part d’un mateix protocol secret. La meva vida va canviar el mateix moment en què vaig patir amenaces de mort i agressions directes, moment en què vaig haver de sortir de Mèxic. Des de llavors, la meva vida no és la mateixa. Cal acatar els protocols de protecció. En algun moment vaig arribar a tindre guardaespatlles. Els protocols són ara una mica més sofisticats, però tampoc això és garantia de res. 

En tot cas, l'Estat mexicà no és el que t'ofereix la seguretat... 

L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern" De cap manera. L'Estat mexicà va ser agressor en el meu cas. Quan jo vaig presentar la denúncia per assetjament, agressió i intervencions telefòniques durant el Govern de Felipe Calderón, vaig denunciar alts càrrecs del Govern. Prèviament, en diversos articles i llibres vaig documentar i revelar foscos negocis il·legals al sector energètic per part d'alts funcionaris. Una corrupció que vaig denunciar amb el llibre "Camisas blancas, manos negras". Va ser la primera investigació periodística sobre la corrupció que imperava al govern del PAN (Partido de Acción Nacional), un govern que a Mèxic es va presentar com el de l'alternança, l'eslògan del qual era "Un Govern de les mans netes". Vaig demostrar com els negocis que es feien a l'empresa Petroleos Mexicanos (PEMEX) beneficiaven tant a les famílies dels presidents Vicente Fox i Felipe Calderón, com a les dels seus ministres, com, per exemple, l'aleshores ministre de Governació, Juan Camilo Muriño. Vaig revelar tots els contractes que tenia Muriño al sector energètic amb tràfic d'influències i conflicte d'interessos. Quan vaig publicar aquesta investigació, es discutia la reforma energètica a Mèxic, una de les reformes més importants per a un país el sector petrolier significa no només la seva principal font de riqueses, sinó també un sector unit tradicionalment a la identitat dels mexicans. A partir d'aquest moment, alts funcionaris del Govern van desplegar un assetjament contra mi. Llavors vaig recórrer a Fiscalia Especial per a Delictes contra la Llibertat d'Expressió. Quan vaig a la fiscalia i denuncio els assetjaments estretament vinculats a la meva feina periodística, recordo molt bé el comentari de la gent del ministeri públic. "Doncs qui sap si escau aquesta denúncia, perquè aquesta gent és molt important", em van dir. Ja estaven deixant anar que la denúncia no procediria. No només va ser així, sinó que a més l'assetjament contra mi va empitjorar. És més, la mateixa fiscalia va ordenar que se m'hi arrestés. Em volien empresonar per una denúncia d'uns dels contractistes de PEMEX per presumpte dany moral per haver publicat una entrevista al que m'explicava el finançament il·legal que l'hi havia donat al president Felipe Calderón. Unes declaracions en una entrevista consensuada, gravada i que vaig fer pública. Aquest empresari intentar subornar, intents que jo vaig denunciar. Es tracta d'un empresari molt poderós del sector resistir, de l'empresa Z Gas, un holding de 80 companyies que operen a Mèxic, a Amèrica Central, Amèrica del Sud i que també té accions d'algunes empreses a Espanya. El que jo he viscut a Mèxic ha sigut totalment kafkià.

Continuar llegint l'entrevista al Setmanari Directa.

Mi reportaje para el programa de radio Estación Sur, en el siguiente enlace:
http://www1.wdr.de/mediathek/av/audio-en-conversacion-con-ana-lilia-perez-100.html

Seguir a @andreujerez

Srebrenica, una ferida oberta al cor d'Europa

Un home resant enmig dels taüts abans de ser enterrats a Potocari. Carles Palacio.

A part d'un rellotge de paret que pareix que fa anys que no funciona, la sala d'estar de la casa d'Irvin Mujcic a Srebrenica està plena de referències a l'antiga Iugoslàvia: imatges del mariscal Tito, fotos que immortalitzen moments de felicitat familiar d'abans de la guerra, calendaris d'un país que ja no existeix, una imatge de l'antic equip de futbol de Srebrenica. Entre els jugadors, s'hi pot veure el desaparegut pare d'Irvin. Aquest bosnià musulmà de 28 anys, exemple clar de l'anomenada iugonostàlgia, va perdre el seu pare al genocidi perpetrat per les forces serbobosnianes de Ratko Mladic el juliol de 1995. Irvin també va perdre 25 familiars més durant el primer genocidi comès a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

La neteja ètnica portada a terme per l'exèrcit de la República Sprska (entitat sèrbia dins de Bòsnia i Hercegovina) a la zona de Srebrenica és un paradigma de la brutalitat de la guerra civil que van patir els Balcans després de la dissolució iugoslava: una vegada conquerit l'enclavament de Srebrenica, aleshores de majoria musulmana i declarada zona protegida per les Nacions Unides, l'onze de juliol del 1995, Mladic va ordenar als seus homes que continuessin avançant fins a la localitat de Potocari, dins la municipalitat de Srebrenika, on hi havia el destacament d'un parell de centenars de cascs blaus.

Allà, s'hi havien refugiat més de 25.000 persones bosnianes musulmanes procedents de tota la vall del Drina que escapaven de l'avanç de les tropes serbobosnianes. Esperaven rebre la protecció dels cascs blaus. No va servir de res. Davant la passivitat de la comunitat internacional, Mladic va ordenar separar tots els menors i homes d'entre 12 i 70 anys, prop de 8.000, que van ser executats sistemàticament durant els dies següents. La resta de població musulmana va ser deportada o va fugir a peu a través de les muntanyes.

El Tribunal Penal Internacional per l'Antiga Iugoslàvia (TPIY) va sentenciar, el 2004, que l'objectiu de l'operació ordenada per Mladic va ser netejar ètnicament la regió. El govern serbi ha condemnat "amb claredat el crim horrorós" de Srebrenica, però es nega a qualificar-lo de genocidi. L'horror viscut a Srebrenica ara fa vint anys ha esdevingut un símbol de la guerra de Bòsnia (1992-1995): al llarg d'aquest conflicte armat que va tenir lloc al cor dels Balcans, sovint, l'objectiu de les diferents comunitats (bosniana musulmana, croata bosniana –catòlica– i serbobosniana –ortodoxa) va passar de ser vèncer l'enemic a ser, també, fer-lo fora dels territoris que consideraven seus per drets històrics i de sang, un cop desapareguda l'autoritat superior iugoslava.

Viure amb l'horror

Irvin no té problemes per explicar els seus records de la guerra. Ho fa amb calma, sense exaltar-se ni mostrar indicis d'odi, però amb una tristesa evident en la mirada, una expressió comuna a Srebrenica. Irvin sembla haver après a viure amb els records de l'horror. Tant és així que, el desembre passat, aquest jove de 28 anys crescut a Itàlia va decidir mudar-se a la casa familiar de Srebrenica. Després de ser destrossada i ocupada per les forces serbobosnianes, feia anys que estava abandonada. Irvin es va ocupar de rehabilitar-la tot sol per poder-hi viure. Avui, és l'únic membre de la família a Srebrenica.

Tornar a les seues arrels no va ser una decisió fàcil. La ciutat està situada dins la República Srpska, entitat governada i habitada majoritàriament per població serbobosniana dins les fronteres del fràgil Estat de Bòsnia i Hercegovina, nascut després que, el 1995, se signés la Pau de Dayton, un acord de pau forçat pels Estats Units. Centenars de milers de persones bosnianes musulmanes van abandonar les seves cases durant el conflicte i només una minoria va decidir tornar a l'est de Bòsnia i Hercegovina quan les armes van callar. "Srebrenica és el meu lloc, però, al mateix temps, no ho és", diu Irvin. El jove té assumit que no viurà molt temps ací: Srebrenica ja no és –i difícilment tornarà a ser– la ciutat d'abans de la guerra.

La Mars Mira és una marxa de commemoració de les víctimes de Srebrenica​ que, en molts trams, passa entre zones minades. Andreu Jerez

Continuar llegint al setmanari La Directa.

Seguir a @andreujerez

Cas NSA: Alemanya, sotmesa als Estats Units

Fa dos anys, els periodistes d’investigació Christian Fuchs i John Goetz van escriure: “Els serveis secrets americans poden punxar els cables de fi bra òptica en territori alemany per espiar milions de ciutadans a la República Federal sense cap tipus de problema. Els agents de l’NSA fan la seva feina a Hesse sense por que els facin cap mena de pregunta crítica. La CIA va construir les seves presons secretes gràcies a l’ajuda de la central logística que té a Frankfurt i el contractista privat encarregat dels vols secrets amb segrestats per la CIA, avui, continua rebent encàrrecs milionaris del govern federal alemany. Des de Stuttgart i Ramstein, es planifi ca i s’executa una guerra secreta amb drons dels Estats Units. A Alemanya, li agrada ser l’amfi triona de comandos de guerra estatunidencs sense l’aprovació del Parlament”. 

Aquest fragment forma part del llibre Geheimer Krieg. Wie von Deutschland aus der Kampf gegen den Terror gesteuert wird (Guerra secreta. Com la guerra contra el terror és dirigida des d’Alemanya). El volum resumeix una minuciosa investigació d’anys –i encara no acabada– sobre la incestuosa relació entre els serveis secrets i militars d’Alemanya i dels Estats Units d’Amèrica, dos països aliats però, teòricament, independents. Les conclusions són contundents i irrebatibles: els serveis secrets dels EUA compten amb l’absoluta carta blanca del govern de Berlín (siga del color polític que siga) per actuar quan i com creguin necessari. Alemanya és un element fonamental de la política exterior dels  Estats Units d’Amèrica i “els aparells militars alemany i estatunidenc són inseparables, la mateixa cosa”, com va declarar el periodista John Goetz fa uns mesos.

Enuig fingit 

Per això queda clar que la indignació desplegada per la cancellera Angela Merkel i per la seva diplomàcia davant l’espionatge massiu dels EUA en territori alemany és pur teatre, un missatge de consum intern per a la població local, majoritàriament oposada al bel·licisme i a les agressions contra la privacitat individual. L’esmentada teatralitat política i diplomàtica va tornar a quedar en evidència la setmana passada: el diari muniquès Süddeutscher Zeitung i els canals regionals NDR i WDR van informar que, durant anys, els serveis secrets alemanys havien ajudat l’NSA a espiar governs europeus, la Comissió Europea i també empreses del vell continent.

Aquestes últimes informacions suposen un salt qualitatiu: l’objectiu de l’espionatge ja no solament són ciutadanes o presumptes membres de les xarxes gihadistes internacionals. Ara, fi ns i tot estats membres de l’OTAN i empreses amb participacions de governs (com Airbus, per exemple) es converteixen en l’objectiu de la cooperació il·legal entre Berlín i Washington. La pressió pública creix, ara no solament sobre els serveis secrets alemanys, sinó també sobre el govern de Merkel, per la seva responsabilitat política. L’oposició – formada per L’Esquerra i Els Verds– i fi ns i tot alguns parlamentaris de l’SPD (Partit Socialdemòcrata, soci dels conservadors alemanys) ja han demanat explicacions a l’executiu de Merkel.

Arrels històriques 

“Amb l’inici de la guerra freda, a la República Federal d’Alemanya es va voler crear un ambient favorable al rearmament i per guanyar els soldats professionals alemanys per a la causa. D’aquesta manera, la gespa havia de créixer sobre els processos de Nuremberg tan ràpid com fos possible”, escriu Eberhardt Rondholz. El periodista alemany es refereix a la voluntat generalitzada entre la nova classe dirigent de l’RFA, nascuda de les cendres del nazisme, de deixar impunes la majoria dels crims comesos pel nacionalsocialisme. El militarisme i les tendències autocràtiques s’imposaven, doncs, a la legalitat constitucional i la justícia. El cas NSA demostra que les coses no han canviat gaire 70 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya.

“Tot govern federal alemany es mou als límits de la inconstitucionalitat quan involucra el seu territori sobirà en una guerra il·legal, segons estableix del dret internacional”, diu Dieter Deiseroth, jutge del Tribunal Federal Administratiu. Amb la subtilesa típica de l’argot jurídic, Deiseroth apunta que tots els governs elegits des de la fundació de l’RFA han obeït interessos bastards i han ajudat a cometre accions il·legals, com terrorisme d’Estat, tortures i segrestos. El cas NSA pot suposar un punt d’infl exió en la projecció pública de les relacions transatlàntiques: evidencia més que mai una submissió històrica d'Alemanya vers els EUA.

Article publicat pel Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

"L'FMI és l'instrument més important del neoliberalisme"

“Les regles per convertir-se en Estat membre del Fons Monetari Internacional (FMI) eren senzilles: els països candidats havien d'obrir els seus llibres de comptabilitat, els quals serien controlats fins a l'últim detall. A continuació, havien de recolzar el seu poder econòmic amb una determinada quantitat d'or i abonar la seva aportació financera a la caixa de l'organització. A canvi, els països membres rebien la garantia d'aconseguir crèdits en cas de caure en problemes financers...”. 

Aquest manual d'instruccions és un dels primers paràgrafs del llibre Weltmacht IWF. Chronik eines Raubzuges (Poder global FMI. Crònica d'un espoli, Editorial Tectum), d'Ernst Wolff, periodista i escriptor d'origen alemany. Wolff ofereix un minuciós repàs dels orígens i la història d'una organització, la comprensió de la qual és indispensable per entendre el desenvolupament del capitalisme des de la fi de la Segona Guerra Mundial, mutat ara en el neoliberalisme postmodern imperant des de l'enfonsament de la Unió Soviètica. 

L'FMI, creat el 1945 per assegurar als EUA, com a nova i solitària superpotència militar, el domini de l'economia internacional, és avui en dia una institució de caràcter global que representa a la perfecció el model neoliberal i planetari. L'FMI és la pedra de toc de les successives crisis de deute viscudes des de la dècada dels setanta. L'Argentina, Sud-àfrica, l'antiga Iugoslàvia, Corea del Sud, Irlanda, Xipre i Grècia són països molt diferents i diversos, però amb un denominador comú: han estat sotmesos als plans i estratègies de l'FMI, amb les dures conseqüències socials que ja coneixem. Parlem amb Ernst Wolff, que ha destriat sistemàtica i minuciosament les diferents fases de l'FMI i les seves estratègies per aconseguir el seu objectiu últim: defensar els interessos del que ell ha batejat com “aristocràcia financera”. 

Per què va decidir escriure un llibre sobre l'FMI? 

Fa més de quaranta anys que em dedico a investigar les relaciones entre economia i política. Fa poc més de sis anys em vaig adonar que, fins el dia d'avui, no se'n havia escrit cap que oferís un ampli repàs de la història de l'FMI. Per a mi era gairebé una obligació escriure aquest llibre. 

Sosté que les crisis de deute passades i presents mostren moltes similituds: governs de tecnòcrates, programes d'austeritat, etc. Però quines són les principals diferències entre les crisis de deute d'ahir (Argentina, Iugoslàvia o la República Democràtica Alemanya) i les d'avui (Grècia, Xipre o Portugal)?

Les institucions financeres són avui molt més poderosos que en el passat. Controlen el nostre món. Si algun govern no els hi agrada, s'encarreguen de que els mercats financers el canviïn immediatament. A més, els caps dels bancs centrals són avui en dia més importants que els caps de govern, perquè els primers estableixen els tipus d'interès que condicionen els tipus de canvi i la massa monetària. 

D'una banda cada dia es fa més evident que el model econòmic neoliberal és incompatible amb un sistema democràtic. Els casos de Mèxic o la Xina, entre altres països, en són clars exemples. El paper de la troika (FMI, Comissió Europea i Banc Central Europeu), també. D'altra banda, les economies socialistes planificades (Unió Soviètica o Cuba) es van mostrar ineficients i també antidemocràtiques. En la seva opinió, quina podria ser l'alternativa als dos models? 

L'anarquia que manipula els mercats ha d'acabar i hauria de ser substituïda per plans econòmics globalment coordinats. Tanmateix, aquest plans econòmics han de mostrar diferències fonamentals respecte a les economies planificades del passat. Aquestes últimes estaven controlades per camarilles de funcionaris. Els plans econòmics del futur haurien de ser elaborats de manera absolutament transparent amb ajuda d'Internet. I per això, és necessari que Internet, amb les seves xarxes socials, deixi de tenir només un ús comercial per convertir-se en una eina al servei de tota la humanitat. 

Els programes d'austeritat i de reformes als quals l'anomenada perifèria europea està sent sotmesa, i que vostè analitza al llibre, recorden inevitablement a la teràpia de xoc a la qual van ser sotmeses les economies de l'antic bloc soviètic. A tots dos casos, l'FMI va jugar un paper decisiu. Està copiant la troika el model aplicat al bloc de l'Est pels països del sud d'Europa? 

Efectivament, la troika està fent al sud d'Europa el mateix que va fer amb la Unió Soviètica i al Bloc de l'Est: ajuda les elits financeres a guanyar cada vegada més diners al mateix temps que rebaixa el nivell de benestar de les masses treballadores. D'aquesta manera, augmenta les diferències entre rics i pobres, i desestabilitza eixes societats. El sud d'Europa viurà fortes agitacions socials durant els pròxims anys. Serà absolutament inevitable.

Continuar llegint a Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

"Border Bridges": muros pasados y muros invisibles

Recupero mi texto "Muros de la vergüenza", publicado en Setmanari Directa hace casi un año, para invitar al lector a visitar la recientemente inagurada exposición Border Bridges, sobre la que he tenido la oportunidad de reportar. Una muestra que invita a reflexionar sobre muros pasados y muros presentes (e invisibles).

++++++++++++

La historia puede ser caprichosa: lo que queda del muro de Berlín, ese monstruo de cemento gris que dividió la actual capital alemana y que separó a sus habitantes durante casi 30 años, que aisló la parte occidental berlinesa enclavada en medio de aquel Estado oriental que se consideraba antifascista y que no era más que una dictadura socialista de tics estalinistas, es hoy un centro de peregrinación para turistas llegados de todo el mundo a la búsqueda de los restos de un símbolo de la cultura popular del siglo pasado.

La imagen no deja lugar a dudas: detrás de la East Side Gallery, el trozo de muro más largo conservado hoy en Berlín, la especulación hace estragos en lo que fuera la 'franja de a muerte': una estrecha franja de tierra, antaño repleta de torres de control, soldados, cable de espino y armas automáticas, y en la que la represión de la República Democrática Alemana se hacía más patente, es ahora disputada por multinacionales con ganas de sacar provecho de los ríos de turistas que diariamente, llueva o haga sol, caminan por los restos del muro de la vergüenza. El capitalismo aprovecha todo de todo, incluso los escombros del socialismo real.

Pero si la historia puede ser caprichosa, el presente nos recuerda que estamos bien lejos de vivir en el mejor de los mundos posibles, tal y como nos vendieron aquéllos que la asesinaron (a la historia) en nombre de la libertad, el progreso y el mercado. Quedan muchos muros en pie: México, Palestina, Irlanda del Norte, Ceuta, Melilla. Un largo etcétera nos recuerda que la vergüenza no acabó con el hundimiento del socialismo autoritario y real: muros que separan el precario bienestar de la miseria, gentes de su tierra, personas de sus sueños.

Mientras tanto, los restos del muro de Berlín ponen su grano de arena para gentrificar una ciudad que no volverá ser la que fue. Ironías del destino.

Seguir a @andreujerez

Entrevista amb Gerhard Schick: “L'estat no és capaç d'entendre el que està passant als mercats"

“Un grup de només 147 empreses (…) exerceixen el control sobre gairebé el 40% dels actius dels consorcis transnacionals del tot el món”. “El 2010, els alts preus dels aliments (provocats per l'especulació) van condemnar 40 milions de persones a la fam i la pobresa més absoluta”. “Un 10 % dels alemanys posseeix el 66% de la riquesa del país (el 1970, era el 44%) (...) mentre que la meitat més pobra ni tan sols posseeix l'1,4% de la riquesa del país”. “La meitat de la població mundial té un 1% de la riquesa de tot el planeta, mentre el 10 % més ric posseeix la barbaritat del 86% de tota la riquesa mundial, i una elit de l'1%, el 46%”. 

Totes són cites extretes del llibre Machtwirtschaft. Nein Danke! Für eine Wirtschaft, die uns allen dient (Poder econòmic. No gràcies! Per una economia al servei de tots nosaltres), escrit pel polític i economista Gerhard Schick, membre de l'ala esquerra del partit Aliança 90/Els Verds i portaveu d'assumptes econòmics de la seva formació al Parlament d'Alemanya. A un país governat per una aclaparadora Gran Coalició –govern de concentració nacional format per conservadors i socialdemòcrates– i on l'oposició parlamentària (Die Linke i Els Verds) no arriba ni a un terç dels escons, les veus crítiques amb el denominat model alemany no abunden ni a les institucions ni als mitjans de comunicació de masses. El llibre de Schick, encara no traduït ni al català ni al castellà, ofereix una mirada crítica i carregada d'estadístiques i xifres sobre la cara B del model econòmic alemany (dúmping salarial, flexiseguretat i creixent desigualtats socials). Un patró que encaixa a la perfecció amb el neoliberalisme imperant.

Senyor Schick, quin és el principal objectiu del seu llibre?

L'objectiu principal és explicar el desenvolupament del que jo anomeno “poder econòmic” i intentar així generar un moviment d'oposició al poder creixent dels grans consorcis i dels mercats financers. Jo no puc assolir sol aquest objectiu d'oposició des del meu escó parlamentari, sinó que és necessari el suport de la societat.

Al llibre sosté que la manca de regulació estatal de l'economia de lliure mercat porta a situacions absurdes com, per exemple, milers d'habitatges buits a països on hi ha gent al carrer. Com alternativa proposa la recuperació de certes postures de la tradició del ordoliberalisme alemany. Ens podria explicar un poc més aquesta idea?

Durant els anys 40, encara durant la Segona Guerra Mundial, un grup de juristes i economistes es van reunir per debatre com hauria de ser l'ordre econòmic de l'Alemanya de postguerra. I es van adonar de l'important paper que havien jugat grans consorcis empresarials pel naixement i enfortiment del nacionalsocialisme. També van observar l'enorme poder polític dels trusts o càrtels als EUA i que el socialisme d'economia planificada no era una alternativa, perquè no era capaç de satisfer les necessitats materials de les persones.

Continua llegint l'entrevista a Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

Armas alemanas para el mundo

El comercio mundial de armas no entiende de crisis: creció un 14% entre 2009 y 2013. Dentro de esa lógica exportadora armamentística, la llamada locomotora económica europea ocupa la tercera posición mundial.

Así lo indica el último informe anual del Instituto Internacional de Estudios para la Paz (SIPRI) con sede en Estocolmo. Aunque Alemania redujo sus exportaciones de armas un 24% durante el último lustro, la industria armamentística germana continúa acumulando el 7% del mercado global de armas y mantiene así la tercera posición, sólo por detrás de Estados Unidos (30%) y Rusia (26%), pero incluso por delante del gigante chino (5%).

Aunque esa cifra encaja bastante bien en la lógica económica de un país que basa más del 50% de su PIB en las exportaciones, que Alemania sea uno de los principales exportadores de armas del mundo no casa con la retórica oficial utilizada por su diplomacia desde del fin de la Segunda Guerra Mundial: prudencia en guerras y agresiones unilaterales como la invasión de EE.UU. a Irak.

Pero una cosa son las cifras y los discursos oficiales y otra, las prácticas reales de las elites políticas y económicas. El caso de los fusiles G36 de la empresa Heckler & Koch, encontrados hace tres años en manos tanto de miembros de la delincuencia organizada como de los llamados grupos de atodefensa en México, son un claro ejemplo.

La ley de la República Federal Alemana establece que la industria armamentística del país no puede exportar a países o regiones en crisis o en guerra. Por eso, para exportar armas o la tecnología necesaria para fabricarlas, las empresas del ramo necesitan licencias otorgadas por el Gobierno federal. ¿Cómo puede ser, por tanto, que fusiles de asalto del modelo G36 de Heckler & Koch terminasen en Guerrero, uno de los Estados federados mexicanos más golpeados por la llamada "guerra contra el narcotráfico", que ya ha dejado más de 100.000 muertos desde de 2005, según cifras del propio Gobierno mexicano?

En busca de respuestas

La conferencia "Dependencias violentas", organizada recientemente en la capital alemana por el grupo México vía Berlín, intentó dar respuesta a esa y otras preguntas. Con la participación de expertos, periodistas especializados, académicos e investigadores, la principal conclusión fue: Alemania dice una cosa ante la comunidad internacional, pero hace otra a la hora de firmar los millonarios contratos de venta de armas. Y lo hace sin considerar seriamente las consecuencias de su modelo exportador.

"El Gobierno federal olvida que la exportación de armamento tiene un efecto de larga duración. Un fusil como el G36, por ejemplo, puede ser utilizado durante décadas, mientras que las decisiones políticas suelen tener una caducidad de cinco años o incluso menos. Que el fusil cayera en manos de criminales mexicanos demuestra que la estrategia de Alemania de intentar fortalecer al Estado mexicano no sólo fracasó, sino que además contribuyó al aumento de la violencia". El que habla es Hauke ​​Friedrichs, periodista especializado en temas de seguridad y colaborador habitual del prestigioso semanario Die Zeit.

Asumiendo el rol de abogados del diablo, algunos de los asistentes a la conferencia preguntaron si hay alternativas realistas a los millonarios negocios que las empresas armamentísticas germanas cierran fuera de las fronteras de la Unión Europea. "En Europa, un mercado clave para los fabricantes de armas alemanes, el negocio peligra. Esto obliga a la industria del país a exportar más para no caer en la decadencia económica", asegura Alexander Lurz, experto en armamento y asesor del partido opositor Die Linke ("La Izquierda"). "Ante esta situación, el Gobierno alemán tiene dos opciones: fomentar la venta de armas a otros países o poner en marcha programas de reconversión industrial".

Una industria con historia

Carlos A. Pérez Ricart es uno de los fundadores de México vía Berlín. Este estudiante de doctorado y politólogo mexicano no tiene dudas: Alemania vendió ilegalmente armamento "sobrante" de la Segunda Guerra Mundial a países en conflicto entre 1964 y 1975. Su investigación titulada MEREX AG o la frontera de lo (i)legal en la política alemana de exportaciones de armamentos apunta que Alemania vendió armas incluso a bandos enfrentados en un mismo conflicto, como los ejércitos de India y Pakistán en 1965.

El informe, basado en documentos desclasificados de la CIA, coloca a la empresa MEREX AG, fundada por el exmilitar nazi Gerhard Mertin y protegido entonces por los servicios de inteligencia del Estado alemán occidental, en el centro neurálgico de una red de contactos y empresas fantasmas que se encargaba de realizar las ventas de armamento que la ley alemana no permitía. "En esas operaciones participaron los servicios secretos del país para deshacerse de arsenal de la Segunda Guerra Mundial a precio de mercado", asegura Pérez Ricart.

Todo ello, en palabras del politólogo mexicano, pone en evidencia "la contradictoria política exterior alemana durante la segunda mitad del siglo XX y la delgada línea entre la legalidad y la ilegalidad" que caracteriza el mercado mundial de exportación de armas, del que la industria alemana sigue siendo líder destacado.

P.D.: reportaje publicado originalmente en catalán en el número 357 de Setmanari Directa. La versión en catalán la podéis leer íntegramente haciendo click sobre la siguiente foto.

Seguir a @andreujerez

Muros de la vergüenza

Aus Selección de reportajes

La historia puede ser caprichosa: lo que queda del muro de Berlín, ese monstruo de cemento gris que dividió la actual capital alemana y que separó a sus habitantes durante casi 30 años, que aisló la parte occidental berlinesa enclavada en medio de aquel Estado oriental que se consideraba antifascista y que no era más que una dictadura socialista de tics estalinistas, es hoy un centro de peregrinación para turistas llegados de todo el mundo a la búsqueda de los restos de un símbolo de la cultura popular del siglo pasado.

La imagen no deja lugar a dudas: detrás de la East Side Gallery, el trozo de muro más largo conservado hoy en Berlín, la especulación hace estragos en lo que fuera la 'franja de a muerte': una estrecha franja de tierra, antaño repleta de torres de control, soldados, cable de espino y armas automáticas, y en la que la represión de la República Democrática Alemana se hacía más patente, es ahora disputada por multinacionales con ganas de sacar provecho de los ríos de turistas que diariamente, llueva o haga sol, caminan por los restos del muro de la vergüenza. El capitalismo aprovecha todo de todo, incluso los escombros del socialismo real.

Pero si la historia puede ser caprichosa, el presente nos recuerda que estamos bien lejos de vivir en el mejor de los mundos posibles, tal y como nos vendieron aquéllos que la asesinaron (a la historia) en nombre de la libertad, el progreso y el mercado. Quedan muchos muros en pie: México, Palestina, Irlanda del Norte, Ceuta, Melilla. Un largo etcétera nos recuerda que la vergüenza no acabó con el hundimiento del socialismo autoritario y real: muros que separan el precario bienestar de la miseria, gentes de su tierra, personas de sus sueños.

Mientras tanto, los restos del muro de Berlín ponen su grano de arena para gentrificar una ciudad que no volverá ser la que fue. Ironías del destino.

-----------------------

P.D: artículo publicado en catalán en la sección 'Més que mil' de los Quaderns d'Illacrua, encartados en el recomendable y combativo Setmanari Directa. La fotografía en la que se inspira el texto es del compañero del colectivo Contrast Carlos Castro.

Un viaje y dos reportajes

Imagina que el conflicto palestino-israelí hubiese dejado más de 100 muertos durante los últimos tres meses. Imagina que la aviación israelí hubiese estado bombardeando repetidamente los territorios ocupados de Cisjordania, la Franja de Gaza e incluso enclaves de países vecinos como Egipto y Jordania. Seguro que los medios de comunicación masivos estarían llenos de titulares con expresiones como "agravamiento" o "escadalada de violencia" en Oriente Próximo y especulaciones sobre el estallido de la tercera intifada, esta vez quién sabe si incluso dentro de las propias fronteras del Estado de Israel. Pues la situación que acabo de describir se ajusta a lo que ha estado pasando dentro de las fronteras del Estado turco desde las últimas elecciones celebradas allí a principios de verano. Sin embargo, no he visto que los medios le hayan dado demasiada importancia al asunto, más allá de informar puntualmente sobre un atentado aquí o allá en alguna ciudad turca del Oeste del país. Será cuestión de intereses o de falta de criterio, supongo.

Quien haya estado siguiendo este blog durante las últimas tres semanas, habrá podido leer una serie de siete posts paridos durante un viaje a través de Turquía y el Kurdistán turco (Estambul, Diyarbakir, Batman, Hassankeyff, Armin,...). Partí con el objetivo de diseccionar el actual estado de un conflicto un tanto olvidado, pero que no por ello deja de ser conflicto y bastante grave, por cierto: ya ha dejado alrededor de 40.000 muertos, por ofrecer un dato contundente, y no parece que el goteo de víctimas vaya a parar tan fácilmente. Además de servirme para recopilar material empírico e impresiones a ras de suelo para una próxima tesis académica, el viaje ha dejado sendos artículos publicados por el diario El Economista y el Setmanari Directa, revista semanal editada en catalán. Aquí los tenéis. Que los disfrutéis.

Aus Selección de reportajes

Aus Selección de reportajes

Más 'Directa': y es el número 208...

Destapada corrupción en los altos mandos de la policía autonómica catalana, privatización de suculentos y rentables sectores públicos en la España de la omnipresente crisis, aumento de los sueldos de los ejecutivos de las grandes empresas pese al sangrante desempleo y los vergonzoso recortes de subsidios sociales, ya de por sí marginales en el Estado español del siglo XXI. Así está el patio y así lo retrata el número 208 del Setmanari Directa. En catalán y para todos los públicos.

Como ya anuncié, en este número aparece en la contra de la publicación editada en Barcelona la entrevista que le hice a Heleno Saña, el autoxiliado y crítico escritor y libertario residente en Alemania. Un grano de arena más para devolverle algo de dignidad a esta apaleada profesión. Con una peculiaridad: esta vez la entrevista va cofirmada por el colectivo Contrast, una iniciativa de la que formó parte y que esperemos que tenga un gran futuro por delante.

Von Selección de reportajes

Más Directa...

Tal y como están las cosas, a veces le cuesta a uno seguir escribiendo reportajes y haciendo entrevistas, pero acabas recayendo no sé por qué. O sí: porque me gusta, porque sé que es necesario y porque mientras haya proyectos como el Setmanari Directa parece seguir valiendo la pena dedicarse a esto del periodismo. Aunque a veces haya que aprender a apretar los dientes. Nos nos vencerán.

Los dos últimos número de la revista hecha en Barcelona, pero con vocación combativa que supera fronteras, recogen un reportaje sobre la prohibición de facto de sindicato anarquista alemán FAU-IAA (que los medios de comunicación alemanes han tocado tangencialmente y sin mojarse demasiado), y una entrevista al fotógrafo alemán Harald Schmitt, seis veces ganador del World Photo Award y conocido como el fotógrafo de la caída del socialismo real. Entrevista que hice hace meses pero que la crisis dejó en el cajón de sastre de los recuerdos. Podéis leer ambas piezas, en catalán, si pincháis en las respectivas imágenes. Disfrutadlas, o no.

Setmanari Directa: número 168

Von Selección de reportajes

Policías de ideología fascista metidos en el lucrativo e inmoral negocio de la prostitución, castigo político a presos de ideología anarquista en forma de condenas de cárcel interminables, sucias tramas de corrupción urbanística en los ayuntamientos de nuestras Españas,... todas historias que podrían formar parte de una novela negra o policiaca, pero que, lamentablemente, brotan de la realidad más cruda que, curiosamente, pasa desapercibida para los grandes diarios referenciales para la masa.

Ésa es la materia de trabajo del nuevo Setmanari Directa: la revoltosa publicación íntegramente escrita en catalán está de nuevo en la calle con su número 168. Proyectos como éste son necesarios para poder seguir considerando al periodismo una herramienta necesaria en nuestra sociedades, si realmente las queremos llamar democráticas o al menos para que se acercen mínimamente a ese ideal. Más todavía en España, país de tan poca y baja cultura democrática. Y más todavía en época de crisis económicas creadas, en las que los profesionales de la comunicación se ven entre la espada y la pared. Y es que no es por dinero, sino por la dignidad de la profesión.

En la contraportada (la foto que acompaña este post), una entrevista hecha por mi a uno de los fundadores de la ONG israelí Breaking the silence durante mi vista a Oriente Próximo el pasado septiembre: porque en Israel también hay ciudadanos que se atreven a decir a cara descubierta que el Gobierno de su país no respeta los derechos más fundamentales de los palestinos.