Amenaçats pel terrorisme neonazi en l’Alemanya del segle XXI

Ferat Kocak no perd el somriure tot i estar amenaçat de mort. Aquest polític berlinès de Die Linke (L’Esquerra), d’origen kurd, fa temps que no té un residència fixa per por de patir un atemptat. Ferat dorm cada nit en un lloc diferent gràcies al suport de familiars i amics. 

La seva vida s’ha instal·lat en un estat d’excepció permanent. La matinada de l’1 de febrer de l’any passat va estar a punt de morir després que un incendi provocat al seu cotxe propagués les flames a casa seva. Els seus pares i ell van salvar la vida de miracle. Un parell de minuts més a l’interior i hi haurien mort. Tot apunta que l’atac tenia un rerefons polític i que va ser perpetrat per dos militants neonazis. 

Imatge de l’atemptat contra Ferat Kocak.

Això va quedar del seu cotxe.

“Visc en un estat de constant tensió. Em sento observat. Cada vegada que entro a una habitació i obro una porta, l’obro del tot per comprovar que no hi ha ningú darrere que em pugui disparar o atacar a ganivetades”, admet Ferat a l’ARA. L’entrevista transcorre en un lloc secret per raons de seguretat. La història d’aquest polític i activista d’esquerres és l’expressió paradigmàtica de la por que pateixen des de fa mesos altres polítics locals. 

Violència d’ultradreta 

La violència ultradretana i el terrorisme neonazi no són fenòmens nous a Alemanya, però el cas Walter Lübcke va suposar un salt en la violència exercida pels cercles de l’extremisme ultranacionalista i xenòfob: el polític de la CDU va ser assassinat d’un tret al cap el 2 de juny quan era a la terrassa de casa seva. La fiscalia federal ha dit públicament que hi ha prou indicis per pensar que l’atac tenia una motivació política. Un neonazi, ja detingut, és fins ara el principal sospitós. Lübcke havia defensat públicament la política migratòria de la cancellera Merkel i va donar la benvinguda als refugiats. 

Però el de Lübke no és pas un cas aïllat: l’alcaldessa de Colònia, Henriette Reker, i l’alcalde d’Altena, Andreas Hollstein, van ser atacats a ganivetades el 2015 i el 2017, respectivament, en dos atemptats amb rerefons ultradretà. Tots dos van estar a punt de morir. Tots dos havien defensat activament la política de fronteres obertes de Berlín. 

Els precedents de Lübcke, Reker i Hollstein, sumats als gairebé 200 assassinats deixats pel terrorisme neonazi a Alemanya des del 1990 -segons xifres de la Fundació Amadeu Antonio-, generen un panorama d’enorme inseguretat per a aquells polítics locals i activistes que s’oposen obertament a les postures xenòfobes i racistes dels cercles neonazis més militants. Però també del partit d’ultradreta Alternativa per a Alemanya (AfD), que ara actua com a braç polític d’aquesta nova onada de violència des del Bundestag. L’AfD va entrar al Parlament federal com a tercera força l’any 2017. Des d’aleshores, la seva violència verbal contra certes minories no ha parat de créixer. 

“A partir del 2017 vaig començar a ser vigilat per neonazis”, diu Ferat Kocak. L’activista i antifeixista ho sap perquè una investigació de la televisió pública alemanya ARD ho va treure a la llum: els periodistes van tenir accés a alguns dels enregistraments que els serveis secrets alemanys van fer de les trucades dels dos militants ultradretans que van seguir Ferat. Tot i que la intel·ligència sabia dels seguiments, mai va informar l’afectat. La fiscalia no ha pogut presentar càrrecs contra ells perquè assegura que no té cap prova de la seva connexió amb l’atac contra la casa de Ferat.

Connexions amb la policia 

“Ja no confio en les forces de seguretat alemanyes -reconeix el polític de Die Linke-. Jo no només diria que l’estat alemany està cec de l’ull dret, sinó també sord de l’orella dreta. Les autoritats veuen el problema, però prefereixen tancar l’ull dret”, afirma Ferat, fent referència a les connexions entre certs sectors de la policia i el neonazisme. 

Ferat ha crescut, viu i treballa a Neukölln, el districte amb el percentatge de població estrangera o d’arrels migratòries més alt de Berlín. Hi viuen turcs, kurds, grecs, italians, espanyols, polonesos, alemanys i també neonazis. 

Les estructures ultres a la part sud de Neukölln són històriques i, des de l’entrada d’AfD al Parlament regional de Berlín el 2016, la xifra d’atacs i amenaces de mort contra polítics d’esquerres, activistes i membres de la societat civil supera la cinquantena, com documenta l’ONG MBR (Mobile Beratung gegen Rechtsextremismus). Bianca Klose, directora de MBR, llança la veu d’alarma: “És només qüestió de temps que hàgim de lamentar alguna cosa més greu”.

Reportatge publicat pel Diari ARA.

Seguir a @andreujerez

Un fantasma ultradretà recorre Europa Central

“El pitjor crim comès per Hitler, més enllà de l’assassinat de jueus, va ser robar la identitat nacional als alemanys”. Aquesta frase és d’Alexander Gauland, líder parlamentari i ideòleg del jove partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD). La va pronunciar el maig de l’any passat, pocs mesos abans del fins ara màxim èxit d’AfD: convertir-se en la tercera força del Bundestag amb el 12,6% dels vots. 

La sentència de Gauland podria semblar banal però no ho és. Representa un atac frontal a uns dels pactes tàcits entre les principals forces polítiques de la República Federal d’Alemanya, fundada el 1949 sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial: el revisionisme històric no podria ser mai una eina política. La revisió, des de posicions nacionalistes, del fosc capítol del nacionalsocialisme mai podia ser un instrument electoral.

AfD, amb la seva estratègia de provocació sistemàtica, ha trencat aquest consens. I ho ha fet amb èxit: gairebé sis milions de persones van votar ultra en les eleccions federals del 24 de setembre passat. AfD suposa un abans i un després per a Alemanya. El país més ric, poblat i poderós de la Unió Europea, amb una història irremeiablement marcada pels crims del hitlerisme, ha deixat de ser un oasi envoltat de forces ultradretanes i neonazis. Un fantasma recorre l’Europa Central. 

‘Revival’ patriota 

Gauland va voler dir que el poble alemany hauria d’acabar amb l’anomenada cultura de la culpa, generada per la responsabilitat històrica de l’Holocaust, i recuperar el patriotisme com a bandera política. És l’argument que precedeix una estratègia sistemàtica d’AfD: anar oferint arguments islamòfobs, antisemites, racistes, classistes, xovinistes i ultranacionalistes, que feia temps que havien quedat fora de la centralitat del tauler polític. L’objectiu a llarg termini és clar: ampliar les línies vermelles de la correcció política per eixamplar el potencial electoral ultradretà. 

“Des del inicis d’AfD, els seus dirigents van comprendre que, mitjançant l’ús de la provocació, adquirien una sobredimensionada atenció mediàtica que els situava davant una audiència a la qual no estaven en condicions d’accedir pagant espais de publicitat”, opina Franco Delle Donne, politòleg i analista. La provocació estratègica suposa l’erosió i posterior corriment dels límits del considerat políticament correcte. Segons Delle Donne, aquest procés no sols ha generat un canvi important del que la resta de partits polítics enuncien, proposen i defensen respecte a temes complexos com ara la immigració, l’islam i la identitat nacional, sinó també “un impacte en el comportament ciutadà”. Les opinions antisemites o islamòfobes, que fins ara es mantenien latents, comencen a manifestar-se públicament. 

“Normalització” alemanya 

L’establiment d’una força ultradretana al centre del sistema polític germànic significa una “normalització” respecte a la resta de països de l’entorn, considera Sebastian Friedrich, politòleg i autor del llibre AfD. Anàlisi, rerefons i controvèrsies. Alemanya ja no és capaç d’escapar-se del signe reaccionari dels temps que amenaça Europa. 

El cas més pròxim és el d’Àustria: l’ultradretà i populista Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que actualment governa en coalició amb els conservadors d’ÖVP, és la força europea més semblant a AfD. La gran diferència és que l’FPÖ fa dues dècades que lluita per aconseguir majories electorals. Tot i que ara ofereix un to més responsable i governamental, “l’FPÖ és un partit que té una estreta relació i cooperació amb formacions ultradretanes europees”, escriu el periodista Roger Suso al llibre El último europeo. La provocació estratègica també és una part fonamental de la seva comunicació política. Poc després de la formació del govern amb els conservadors, l’actual líder de l’FPÖ i vicecanceller, Heinz-Christian Strache, va proposar internar els peticionaris d’asil en casernes militars. L’FPÖ va rebre més del 25% dels vots en les últimes eleccions austríaques. 

Polònia és un altre exemple de govern reaccionari: el partit Llei i Justícia (PiS), nacionalista i ultracatòlic, va obtenir la majoria absoluta fa dos anys. Des d’aleshores intenta tirar endavant una reforma constitucional considerada un atac a la més bàsica divisió de poders per la Comissió Europea i l’oposició polonesa. Un procés semblant viu Hongria des de fa encara més temps: el partit nacionalconservador Fidesz, del primer ministre Viktor Orban, ha governat el país un total de dotze anys i ha inaugurat un model batejat com a “democràcia no liberal”. La dialèctica autoritària d’Orban coqueteja amb discursos obertament racistes i antisemites com el del partit ultradretà Jobbik, que actualment és la tercera facció més gran del Parlament hongarès. 

El que fa dues dècades semblava pur alarmisme és avui realitat: la Unió Europea té un seriós problema ultradretà a l’interior. Una pregunta queda en l’aire: ¿fins a quin punt podran els partits ultres forçar amb èxit els límits de la correcció política i capitalitzar així el creixent vot descontent?

Reportatge publicat al Diari Ara.

Seguir a @andreujerez