Riders de Gorillas: “Som com els miners del segle XXI"

“Nosaltres estàvem 100% segurs d’una cosa: si ets capaç d’anar a la lluna, no hauries d’haver d’anar al supermercat. Tens la tecnologia per anar a l’espai i encara has d’anar a fer la compra? Això no té cap lògica. Aquesta era la nostra convicció i l’origen de Gorillas”. 

L’emprenedor i empresari d’origen turc Kağan Sümer repeteix aquesta idea en les seues intervencions en conferències per a creadors d’start-ups. Amb to desenfadat, roba informal, un discurs amb un punt d’idealisme sempre en un anglès farcit d’interjeccions juvenils i amb un sempitern somriure a la cara, el cofundador i president executiu de Gorillas intenta així convèncer el públic que la seua empresa, fundada a Berlín en maig de l’any 2020, cobreix unes necessitats creixents al nostre món marcat per la vida digital i la pandèmia. 

El model de negoci de Gorillas és relativament senzill: l’aplicació, per descarregar en smartphone i utilitzable també en versió web, ofereix lliurar en 10 minuts – o menys – una compra que habitualment la clienta faria personalment al supermercat o el comerç de proximitat del seu barri. El preu del servei és menys de dos euros. Des del passat març, aquesta jove companyia, recentment desembarcada a l’Estat espanyol, té una valoració superior al mil milions de dòlars americans, el que la converteix en un “unicorn”, com es coneixen en l’argot d’aquest tipus d’emprenedors les empreses que creixen molt ràpidament. 

En l’equació de Gorillas falta, però, un factor fonamental: la força de treball que s’encarrega de portar la compra a les clientes que utilitzen l’aplicació i que han fet créixer el negoci. En el cas de Gorillas, com en la resta de empreses de repartiment de compres digitals com Uber Eats, Wolt o Foodpanda, són treballadores que es desplacen en bicicleta ja ploga, neve o creme el sol. Son les conegudes com riders, i és amb elles on comença a complicar-se l’aparent història d’èxit de Gorillas. 

Estrangers explotats 

“Vaig començar a treballar per a Gorillas al gener del 2021. Jo abans tenia un negoci a Berlín, una mescaleria anomenada Tentación, però la crisi del coronavirus ens la va destrossar i les ajudes promeses pel govern alemany encara no han arribat”, explica Fernando Bolaños en un bar del districte berlinès de Friedrichshain, a pocs metres d’on ell tenia el seu petit negoci. Aquest mexicà de 35 anys considera que acabar treballant per a l’empresa fundada per Kağan Sümer va ser “una mera coincidència”. 

La història de Fernando és, en realitat, la de la majoria de persones que treballen com a repartidores de Gorillas: immigrants extracomunitaris que parlen poc o res d’alemany, que desconeixen els drets i responsabilitats establerts pel dret laboral del país d’acollida i que necessiten urgentment diners per cobrir les necessitats més bàsiques. En el brutalment competitiu entorn de l’àmbit digital, els riders són l’última baula de la cadena del negoci, i també la part més vulnerable als abusos i les condicions laborals precàries i indignes. 

Fernando encara recorda el vídeo corporatiu que li van posar el dia de la prova d’accés: “Apareixia un rider pels carrers de Berlín dient que era molt feliç amb la seva bicicleta i que havia de portar una comanda perquè això feia felices les persones. Capitalisme creant necessitats, al capdavall”, conta l’extraballador de Gorillas. El van fer fora el passat mes d’octubre, oficialment, per “situacions extraordinàries”, una expressió que Fernando creu que serveix d’eufemisme per evitar la veritable raó del seu acomiadament: l’auto organització sindical. 

Les "vagues salvatges" (organitzades per associacions de treballadores no reconegudes per la justícia com sindicats) estan prohibides a Alemanya.

Els riders de @GorillasWorkers no tenien, però, alternativa per cridar l'atenció sobre la seua precarietat.
Ho explique a @La_Directa https://t.co/4fYUDG3yWs

— Andreu Jerez (@AndreuJerez) January 12, 2022

Crònica d’una revolta 

Gorillas no només ha fet història per ser la start-up alemanya que més ràpid ha crescut en valor de mercat, sinó també per haver generat en pocs mesos de vida una alta conflictivitat laboral amb les seues assalariades. El descontent va esclatar entre els riders en febrer de l’any passat: un dia de fred típic de l’hivern berlinès, un grup de repartidores van denunciar que l’empresa nos els facilitava l’equipament adequat per poder lliurar les comandes en 10 minuts pels carrers glaçats de la capital alemanya. 

Sense roba contra el fred, la neu i la pluja, amb bicicletes elèctriques defectuoses les bateries de les quals no funcionaven, motxilles sobrecarregades i salaris endarrerits o que, fins i tot, no arribaven. Així van començar moltes a treballar per a Gorillas. “El meu primer torn va ser a l'hivern, un torn de vuit hores de nit, amb una bicicleta que tenia el seient massa baix i no es podia modificar. La bicicleta era elèctrica, però no tenia bateria. Estava plovent i no hi havia impermeables”, explica Fernando encara amb certa incredulitat. L’extraballador també recorda accidents amb les bicicletes de Gorillas en què treballadores es va lesionar de gravetat la zona genital a causa d’un manteniment insuficient per part de l’empresa. 

Aquest cúmul de condiciones precàries va desembocar en la creació de Gorillas Workers Collective (GWC), un col·lectiu fundat amb el suport del sindicat anarcosindicalista alemany FAU i amb el que les treballadores van a començar a auto organitzar-se. Amb un activisme molt potent i efectiu mitjançant les xarxes socials – especialment a Twitter – i el servei de missatgeria Telegram, el GWC va aconseguir atraure de seguida l’atenció de la ciutadania, els mitjans de comunicació i els sindicats majoritaris. 

Un dels vídeos que més impacte va tindre mostrava el CEO de Gorillas, Kağan Sümer, amb cara de circumstàncies i envoltat per repartidores que l’escridassaven: “Where is the money?” (“On són els diners?”). Una xifra il·lustra l’èxit de l’activisme digital del GWC: mentre el perfil de Gorillas a Twitter no arriba ni a les 5.000 seguidores, el del GWC ja frega les 15.000. I pujant. 

Some scenes from the payday protest at @gorillasapp HQ on June 28 featuring angry workers vs. @kagansumer. Since then nothing has changed except for #ghost & #flame #gorillas #berlin #wagetheft #strike (1/4) pic.twitter.com/CvrhS2jCy3

— Gorillas Workers Collective (@GorillasWorkers) July 15, 2021

Salari mínim (insuficient) 

El cas de Gorillas ens recorda, però, que l’activisme té preu: el passat octubre, en mig dels intents del GWC d’establir un comitè d’empresa per crear un marc de negociació col·lectiva, desenes de repartidores van ser acomiadades sense avís previ. 350, segons Ver.di, el sindicat majoritari del sector serveis a Alemanya. Fernando Bolaños va ser un dels riders represaliats. L’empresa compta, però, amb un batalló de repartidores: 2.000 a Berlín i uns 11.000 a tota a Alemanya. El negoci pot continuar. 

La direcció de Gorillas es defensa argumentant que les seus treballadores compten amb contractes laborals – és a dir, no són falses autònomes – i reben 10,50 euros l’hora, per sobre de l’actual salari mínim interprofessional a Alemanya – 9,82 euros l’hora –. Sent cert això, no ho és menys que fa temps que el salari mínim a Alemanya es insuficient per viure amb dignitat o mantindré una família a ciutats com Berlín, Munich, Hamburg o Colònia. 

Amb un preu dels lloguer pels núvols i una inflació que sobrepassa àmpliament l’augment del salari mínim promès pel nou govern socio-eco-liberal alemany, la revolta de les treballadores de Gorillas demostra quina és la situació predominant al sector servei d’Alemanya, el més precari d’un país amb un mercat laboral dividit en vells sectors assalariats ultraprotegits i sectors poc sindicalitzats i creixentment explotats, especialment en l’anomenada economia digital i “col.laborativa” en la qual sorgeixen empreses com Gorillas. 

La legislació laboral alemanya prohibeix explícitament les anomenades “vague salvatges”; és a dir, vagues organitzades per les treballadores sense el suport d’un sindicat reconegut com a tal pel poder judicial. Fins i tot sindicats com Ver.di, interessats per la situació de persones com Fernando Bolaños arran del l’activisme d’assalariades fins fa poc invisibles, rebutgen les “vagues salvatges” llançades per uns riders desesperats. Ell ho resumeix així: “Som com els miners del segle XIX. Ens acomiaden per demanar millors condicions laborals”.

Reportatge publicat per Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez

Amenaçats pel terrorisme neonazi en l’Alemanya del segle XXI

Ferat Kocak no perd el somriure tot i estar amenaçat de mort. Aquest polític berlinès de Die Linke (L’Esquerra), d’origen kurd, fa temps que no té un residència fixa per por de patir un atemptat. Ferat dorm cada nit en un lloc diferent gràcies al suport de familiars i amics. 

La seva vida s’ha instal·lat en un estat d’excepció permanent. La matinada de l’1 de febrer de l’any passat va estar a punt de morir després que un incendi provocat al seu cotxe propagués les flames a casa seva. Els seus pares i ell van salvar la vida de miracle. Un parell de minuts més a l’interior i hi haurien mort. Tot apunta que l’atac tenia un rerefons polític i que va ser perpetrat per dos militants neonazis. 

Imatge de l’atemptat contra Ferat Kocak.

Això va quedar del seu cotxe.

“Visc en un estat de constant tensió. Em sento observat. Cada vegada que entro a una habitació i obro una porta, l’obro del tot per comprovar que no hi ha ningú darrere que em pugui disparar o atacar a ganivetades”, admet Ferat a l’ARA. L’entrevista transcorre en un lloc secret per raons de seguretat. La història d’aquest polític i activista d’esquerres és l’expressió paradigmàtica de la por que pateixen des de fa mesos altres polítics locals. 

Violència d’ultradreta 

La violència ultradretana i el terrorisme neonazi no són fenòmens nous a Alemanya, però el cas Walter Lübcke va suposar un salt en la violència exercida pels cercles de l’extremisme ultranacionalista i xenòfob: el polític de la CDU va ser assassinat d’un tret al cap el 2 de juny quan era a la terrassa de casa seva. La fiscalia federal ha dit públicament que hi ha prou indicis per pensar que l’atac tenia una motivació política. Un neonazi, ja detingut, és fins ara el principal sospitós. Lübcke havia defensat públicament la política migratòria de la cancellera Merkel i va donar la benvinguda als refugiats. 

Però el de Lübke no és pas un cas aïllat: l’alcaldessa de Colònia, Henriette Reker, i l’alcalde d’Altena, Andreas Hollstein, van ser atacats a ganivetades el 2015 i el 2017, respectivament, en dos atemptats amb rerefons ultradretà. Tots dos van estar a punt de morir. Tots dos havien defensat activament la política de fronteres obertes de Berlín. 

Els precedents de Lübcke, Reker i Hollstein, sumats als gairebé 200 assassinats deixats pel terrorisme neonazi a Alemanya des del 1990 -segons xifres de la Fundació Amadeu Antonio-, generen un panorama d’enorme inseguretat per a aquells polítics locals i activistes que s’oposen obertament a les postures xenòfobes i racistes dels cercles neonazis més militants. Però també del partit d’ultradreta Alternativa per a Alemanya (AfD), que ara actua com a braç polític d’aquesta nova onada de violència des del Bundestag. L’AfD va entrar al Parlament federal com a tercera força l’any 2017. Des d’aleshores, la seva violència verbal contra certes minories no ha parat de créixer. 

“A partir del 2017 vaig començar a ser vigilat per neonazis”, diu Ferat Kocak. L’activista i antifeixista ho sap perquè una investigació de la televisió pública alemanya ARD ho va treure a la llum: els periodistes van tenir accés a alguns dels enregistraments que els serveis secrets alemanys van fer de les trucades dels dos militants ultradretans que van seguir Ferat. Tot i que la intel·ligència sabia dels seguiments, mai va informar l’afectat. La fiscalia no ha pogut presentar càrrecs contra ells perquè assegura que no té cap prova de la seva connexió amb l’atac contra la casa de Ferat.

Connexions amb la policia 

“Ja no confio en les forces de seguretat alemanyes -reconeix el polític de Die Linke-. Jo no només diria que l’estat alemany està cec de l’ull dret, sinó també sord de l’orella dreta. Les autoritats veuen el problema, però prefereixen tancar l’ull dret”, afirma Ferat, fent referència a les connexions entre certs sectors de la policia i el neonazisme. 

Ferat ha crescut, viu i treballa a Neukölln, el districte amb el percentatge de població estrangera o d’arrels migratòries més alt de Berlín. Hi viuen turcs, kurds, grecs, italians, espanyols, polonesos, alemanys i també neonazis. 

Les estructures ultres a la part sud de Neukölln són històriques i, des de l’entrada d’AfD al Parlament regional de Berlín el 2016, la xifra d’atacs i amenaces de mort contra polítics d’esquerres, activistes i membres de la societat civil supera la cinquantena, com documenta l’ONG MBR (Mobile Beratung gegen Rechtsextremismus). Bianca Klose, directora de MBR, llança la veu d’alarma: “És només qüestió de temps que hàgim de lamentar alguna cosa més greu”.

Reportatge publicat pel Diari ARA.

Seguir a @andreujerez

Un fantasma ultradretà recorre Europa Central

“El pitjor crim comès per Hitler, més enllà de l’assassinat de jueus, va ser robar la identitat nacional als alemanys”. Aquesta frase és d’Alexander Gauland, líder parlamentari i ideòleg del jove partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD). La va pronunciar el maig de l’any passat, pocs mesos abans del fins ara màxim èxit d’AfD: convertir-se en la tercera força del Bundestag amb el 12,6% dels vots. 

La sentència de Gauland podria semblar banal però no ho és. Representa un atac frontal a uns dels pactes tàcits entre les principals forces polítiques de la República Federal d’Alemanya, fundada el 1949 sobre les cendres de la Segona Guerra Mundial: el revisionisme històric no podria ser mai una eina política. La revisió, des de posicions nacionalistes, del fosc capítol del nacionalsocialisme mai podia ser un instrument electoral.

AfD, amb la seva estratègia de provocació sistemàtica, ha trencat aquest consens. I ho ha fet amb èxit: gairebé sis milions de persones van votar ultra en les eleccions federals del 24 de setembre passat. AfD suposa un abans i un després per a Alemanya. El país més ric, poblat i poderós de la Unió Europea, amb una història irremeiablement marcada pels crims del hitlerisme, ha deixat de ser un oasi envoltat de forces ultradretanes i neonazis. Un fantasma recorre l’Europa Central. 

‘Revival’ patriota 

Gauland va voler dir que el poble alemany hauria d’acabar amb l’anomenada cultura de la culpa, generada per la responsabilitat històrica de l’Holocaust, i recuperar el patriotisme com a bandera política. És l’argument que precedeix una estratègia sistemàtica d’AfD: anar oferint arguments islamòfobs, antisemites, racistes, classistes, xovinistes i ultranacionalistes, que feia temps que havien quedat fora de la centralitat del tauler polític. L’objectiu a llarg termini és clar: ampliar les línies vermelles de la correcció política per eixamplar el potencial electoral ultradretà. 

“Des del inicis d’AfD, els seus dirigents van comprendre que, mitjançant l’ús de la provocació, adquirien una sobredimensionada atenció mediàtica que els situava davant una audiència a la qual no estaven en condicions d’accedir pagant espais de publicitat”, opina Franco Delle Donne, politòleg i analista. La provocació estratègica suposa l’erosió i posterior corriment dels límits del considerat políticament correcte. Segons Delle Donne, aquest procés no sols ha generat un canvi important del que la resta de partits polítics enuncien, proposen i defensen respecte a temes complexos com ara la immigració, l’islam i la identitat nacional, sinó també “un impacte en el comportament ciutadà”. Les opinions antisemites o islamòfobes, que fins ara es mantenien latents, comencen a manifestar-se públicament. 

“Normalització” alemanya 

L’establiment d’una força ultradretana al centre del sistema polític germànic significa una “normalització” respecte a la resta de països de l’entorn, considera Sebastian Friedrich, politòleg i autor del llibre AfD. Anàlisi, rerefons i controvèrsies. Alemanya ja no és capaç d’escapar-se del signe reaccionari dels temps que amenaça Europa. 

El cas més pròxim és el d’Àustria: l’ultradretà i populista Partit Liberal d’Àustria (FPÖ), que actualment governa en coalició amb els conservadors d’ÖVP, és la força europea més semblant a AfD. La gran diferència és que l’FPÖ fa dues dècades que lluita per aconseguir majories electorals. Tot i que ara ofereix un to més responsable i governamental, “l’FPÖ és un partit que té una estreta relació i cooperació amb formacions ultradretanes europees”, escriu el periodista Roger Suso al llibre El último europeo. La provocació estratègica també és una part fonamental de la seva comunicació política. Poc després de la formació del govern amb els conservadors, l’actual líder de l’FPÖ i vicecanceller, Heinz-Christian Strache, va proposar internar els peticionaris d’asil en casernes militars. L’FPÖ va rebre més del 25% dels vots en les últimes eleccions austríaques. 

Polònia és un altre exemple de govern reaccionari: el partit Llei i Justícia (PiS), nacionalista i ultracatòlic, va obtenir la majoria absoluta fa dos anys. Des d’aleshores intenta tirar endavant una reforma constitucional considerada un atac a la més bàsica divisió de poders per la Comissió Europea i l’oposició polonesa. Un procés semblant viu Hongria des de fa encara més temps: el partit nacionalconservador Fidesz, del primer ministre Viktor Orban, ha governat el país un total de dotze anys i ha inaugurat un model batejat com a “democràcia no liberal”. La dialèctica autoritària d’Orban coqueteja amb discursos obertament racistes i antisemites com el del partit ultradretà Jobbik, que actualment és la tercera facció més gran del Parlament hongarès. 

El que fa dues dècades semblava pur alarmisme és avui realitat: la Unió Europea té un seriós problema ultradretà a l’interior. Una pregunta queda en l’aire: ¿fins a quin punt podran els partits ultres forçar amb èxit els límits de la correcció política i capitalitzar així el creixent vot descontent?

Reportatge publicat al Diari Ara.

Seguir a @andreujerez

Srebrenica, una ferida oberta al cor d'Europa

Un home resant enmig dels taüts abans de ser enterrats a Potocari. Carles Palacio.

A part d'un rellotge de paret que pareix que fa anys que no funciona, la sala d'estar de la casa d'Irvin Mujcic a Srebrenica està plena de referències a l'antiga Iugoslàvia: imatges del mariscal Tito, fotos que immortalitzen moments de felicitat familiar d'abans de la guerra, calendaris d'un país que ja no existeix, una imatge de l'antic equip de futbol de Srebrenica. Entre els jugadors, s'hi pot veure el desaparegut pare d'Irvin. Aquest bosnià musulmà de 28 anys, exemple clar de l'anomenada iugonostàlgia, va perdre el seu pare al genocidi perpetrat per les forces serbobosnianes de Ratko Mladic el juliol de 1995. Irvin també va perdre 25 familiars més durant el primer genocidi comès a Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial. 

La neteja ètnica portada a terme per l'exèrcit de la República Sprska (entitat sèrbia dins de Bòsnia i Hercegovina) a la zona de Srebrenica és un paradigma de la brutalitat de la guerra civil que van patir els Balcans després de la dissolució iugoslava: una vegada conquerit l'enclavament de Srebrenica, aleshores de majoria musulmana i declarada zona protegida per les Nacions Unides, l'onze de juliol del 1995, Mladic va ordenar als seus homes que continuessin avançant fins a la localitat de Potocari, dins la municipalitat de Srebrenika, on hi havia el destacament d'un parell de centenars de cascs blaus.

Allà, s'hi havien refugiat més de 25.000 persones bosnianes musulmanes procedents de tota la vall del Drina que escapaven de l'avanç de les tropes serbobosnianes. Esperaven rebre la protecció dels cascs blaus. No va servir de res. Davant la passivitat de la comunitat internacional, Mladic va ordenar separar tots els menors i homes d'entre 12 i 70 anys, prop de 8.000, que van ser executats sistemàticament durant els dies següents. La resta de població musulmana va ser deportada o va fugir a peu a través de les muntanyes.

El Tribunal Penal Internacional per l'Antiga Iugoslàvia (TPIY) va sentenciar, el 2004, que l'objectiu de l'operació ordenada per Mladic va ser netejar ètnicament la regió. El govern serbi ha condemnat "amb claredat el crim horrorós" de Srebrenica, però es nega a qualificar-lo de genocidi. L'horror viscut a Srebrenica ara fa vint anys ha esdevingut un símbol de la guerra de Bòsnia (1992-1995): al llarg d'aquest conflicte armat que va tenir lloc al cor dels Balcans, sovint, l'objectiu de les diferents comunitats (bosniana musulmana, croata bosniana –catòlica– i serbobosniana –ortodoxa) va passar de ser vèncer l'enemic a ser, també, fer-lo fora dels territoris que consideraven seus per drets històrics i de sang, un cop desapareguda l'autoritat superior iugoslava.

Viure amb l'horror

Irvin no té problemes per explicar els seus records de la guerra. Ho fa amb calma, sense exaltar-se ni mostrar indicis d'odi, però amb una tristesa evident en la mirada, una expressió comuna a Srebrenica. Irvin sembla haver après a viure amb els records de l'horror. Tant és així que, el desembre passat, aquest jove de 28 anys crescut a Itàlia va decidir mudar-se a la casa familiar de Srebrenica. Després de ser destrossada i ocupada per les forces serbobosnianes, feia anys que estava abandonada. Irvin es va ocupar de rehabilitar-la tot sol per poder-hi viure. Avui, és l'únic membre de la família a Srebrenica.

Tornar a les seues arrels no va ser una decisió fàcil. La ciutat està situada dins la República Srpska, entitat governada i habitada majoritàriament per població serbobosniana dins les fronteres del fràgil Estat de Bòsnia i Hercegovina, nascut després que, el 1995, se signés la Pau de Dayton, un acord de pau forçat pels Estats Units. Centenars de milers de persones bosnianes musulmanes van abandonar les seves cases durant el conflicte i només una minoria va decidir tornar a l'est de Bòsnia i Hercegovina quan les armes van callar. "Srebrenica és el meu lloc, però, al mateix temps, no ho és", diu Irvin. El jove té assumit que no viurà molt temps ací: Srebrenica ja no és –i difícilment tornarà a ser– la ciutat d'abans de la guerra.

La Mars Mira és una marxa de commemoració de les víctimes de Srebrenica​ que, en molts trams, passa entre zones minades. Andreu Jerez

Continuar llegint al setmanari La Directa.

Seguir a @andreujerez

Cas NSA: Alemanya, sotmesa als Estats Units

Fa dos anys, els periodistes d’investigació Christian Fuchs i John Goetz van escriure: “Els serveis secrets americans poden punxar els cables de fi bra òptica en territori alemany per espiar milions de ciutadans a la República Federal sense cap tipus de problema. Els agents de l’NSA fan la seva feina a Hesse sense por que els facin cap mena de pregunta crítica. La CIA va construir les seves presons secretes gràcies a l’ajuda de la central logística que té a Frankfurt i el contractista privat encarregat dels vols secrets amb segrestats per la CIA, avui, continua rebent encàrrecs milionaris del govern federal alemany. Des de Stuttgart i Ramstein, es planifi ca i s’executa una guerra secreta amb drons dels Estats Units. A Alemanya, li agrada ser l’amfi triona de comandos de guerra estatunidencs sense l’aprovació del Parlament”. 

Aquest fragment forma part del llibre Geheimer Krieg. Wie von Deutschland aus der Kampf gegen den Terror gesteuert wird (Guerra secreta. Com la guerra contra el terror és dirigida des d’Alemanya). El volum resumeix una minuciosa investigació d’anys –i encara no acabada– sobre la incestuosa relació entre els serveis secrets i militars d’Alemanya i dels Estats Units d’Amèrica, dos països aliats però, teòricament, independents. Les conclusions són contundents i irrebatibles: els serveis secrets dels EUA compten amb l’absoluta carta blanca del govern de Berlín (siga del color polític que siga) per actuar quan i com creguin necessari. Alemanya és un element fonamental de la política exterior dels  Estats Units d’Amèrica i “els aparells militars alemany i estatunidenc són inseparables, la mateixa cosa”, com va declarar el periodista John Goetz fa uns mesos.

Enuig fingit 

Per això queda clar que la indignació desplegada per la cancellera Angela Merkel i per la seva diplomàcia davant l’espionatge massiu dels EUA en territori alemany és pur teatre, un missatge de consum intern per a la població local, majoritàriament oposada al bel·licisme i a les agressions contra la privacitat individual. L’esmentada teatralitat política i diplomàtica va tornar a quedar en evidència la setmana passada: el diari muniquès Süddeutscher Zeitung i els canals regionals NDR i WDR van informar que, durant anys, els serveis secrets alemanys havien ajudat l’NSA a espiar governs europeus, la Comissió Europea i també empreses del vell continent.

Aquestes últimes informacions suposen un salt qualitatiu: l’objectiu de l’espionatge ja no solament són ciutadanes o presumptes membres de les xarxes gihadistes internacionals. Ara, fi ns i tot estats membres de l’OTAN i empreses amb participacions de governs (com Airbus, per exemple) es converteixen en l’objectiu de la cooperació il·legal entre Berlín i Washington. La pressió pública creix, ara no solament sobre els serveis secrets alemanys, sinó també sobre el govern de Merkel, per la seva responsabilitat política. L’oposició – formada per L’Esquerra i Els Verds– i fi ns i tot alguns parlamentaris de l’SPD (Partit Socialdemòcrata, soci dels conservadors alemanys) ja han demanat explicacions a l’executiu de Merkel.

Arrels històriques 

“Amb l’inici de la guerra freda, a la República Federal d’Alemanya es va voler crear un ambient favorable al rearmament i per guanyar els soldats professionals alemanys per a la causa. D’aquesta manera, la gespa havia de créixer sobre els processos de Nuremberg tan ràpid com fos possible”, escriu Eberhardt Rondholz. El periodista alemany es refereix a la voluntat generalitzada entre la nova classe dirigent de l’RFA, nascuda de les cendres del nazisme, de deixar impunes la majoria dels crims comesos pel nacionalsocialisme. El militarisme i les tendències autocràtiques s’imposaven, doncs, a la legalitat constitucional i la justícia. El cas NSA demostra que les coses no han canviat gaire 70 anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i més de vint anys després de la reunificació d’Alemanya.

“Tot govern federal alemany es mou als límits de la inconstitucionalitat quan involucra el seu territori sobirà en una guerra il·legal, segons estableix del dret internacional”, diu Dieter Deiseroth, jutge del Tribunal Federal Administratiu. Amb la subtilesa típica de l’argot jurídic, Deiseroth apunta que tots els governs elegits des de la fundació de l’RFA han obeït interessos bastards i han ajudat a cometre accions il·legals, com terrorisme d’Estat, tortures i segrestos. El cas NSA pot suposar un punt d’infl exió en la projecció pública de les relacions transatlàntiques: evidencia més que mai una submissió històrica d'Alemanya vers els EUA.

Article publicat pel Setmanari Directa.

Seguir a @andreujerez